Volia escriure sobre la repugnància que em genera la complicitat de tantíssimes persones d’àmbits molt diferents amb el Mundial de futbol de Qatar, que és un insult als drets humans i un acte terrorista contra el planeta. Que s’acosta la data inaugural i no hi haurà un boicot general contra aquesta obscenitat perquè vivim en un món on xutar una pilota és religió i les religions són intolerància i abús. Però fa plorar.

Aquests dies, la presidenta de Madrid té un problema greu amb la sanitat pública, de la qual no és una entusiasta, precisament, i què fa Díaz Ayuso? La tàctica del calamar, embrutar-ho tot de tinta. Quan tinguis un problema, digues-la molt grossa. Però, esclar, per tapar el desastre de la sanitat a Madrid cal molta tinta. ¿Que cal molta tinta? Aguanta’m el cubata:

L'exministre de l'Interior José Barrionuevo, condemnat pels GAL a deu anys de presó, justificava aquest diumenge haver estat al darrere del terrorisme d'estat que va intentar acabar amb ETA. En una entrevista a El País, Barrionuevo admet la "guerra bruta" contra l'organització terrorista, que la policia tenia "certa autonomia" per tirar endavant les seves accions i que va ser ell qui va ordenar alliberar Segundo Marey, a qui la policia va detenir i retenir durant dies per error. "Els etarres deien que era una guerra. Jo no podia actuar contra els que estan disparant des de la meva trinxera tot i que facin algun tret equivocat", diu, per exemple, Barrionuevo. Les paraules de l'exministre socialista han aixecat polseguera i enorme rebuig entre diferents dirigents polítics, sobretot del País Basc; entre les associacions de víctimes del terrorisme, i també han incomodat el PSOE. Els socialistes han mantingut silenci durant hores i l'únic que s'hi ha referit aquest dilluns ha estat el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, que ha considerat "d'una gravetat màxima" les declaracions de Barrionuevo.

Segundo Marey va morir, després d'una llarga malaltia, l’agost de 2001. Només dos mesos després que José Barrionuevo i Rafael Vera abandonessin la presó, rere el tercer grau més excepcional concedit per la doble desgràcia de l’aznaritat i la reconsagrada impunitat elevada a raó d’estat. És a dir, tèrbola coincidència, aquest dissabte fa tot just 20 anys d’una immunitat atorgada als que van donar l’ordre directa de segrestar Marey, fill d’un republicà socialista exiliat l’any 1936 i capturat a Hendaia en ser confós amb un dirigent d’ETA. I sí: abans havien rebut un indult parcial sol·licitat i justificat per unanimitat pel Tribunal Suprem, mentre víctima i acusació s’hi oposaven. I sí i també: aquell tercer grau automàtic i instantani arribava després d’un indult del 1998 que va ser considerat el més ràpid de la democràcia, segons escup encara l’hemeroteca: "Mai en la història judicial espanyola s’ha tramitat un indult amb tanta celeritat [...] en menys de tres dies". Ho va dir l’aleshores ministra Mariscal de Gante, filla de jutge franquista del TOP i continuadora avui, des del Tribunal de Cuentas, de l’extorsió econòmica inquisitorial i la llarga onada repressiva que ens assetja.