"Michael McDowell: el meu amic, el meu mestre. Fascinant, aterridor, simplement genial. El millor de tots nosaltres". Aquestes paraules de Stephen King haurien pogut convertir l'autor nord-americà en una celebritat. No va ser el cas, o no ho ha estat fins fa poc. McDowell va escriure desenes de novel·les –moltes de les quals signades amb pseudònim– i va col·laborar en el guió de pel·lícules com Beetlejuice i Malson abans de Nadal. Va morir el 1999, quan només tenia 49 anys. Des de llavors, alguns dels seus llibres s'han reeditat en editorials independents com ara Valancourt Books, Centipede i Felony & Mayhem Press, sempre amb una repercussió més aviat modesta.

L'Ajuntament Barcelona nega que la ciutat s'estigui quedant sense quioscos de premsa i treu pit dels 259 que, malgrat totes les crisis, continuen funcionant a la ciutat, que també en té 53 de buits, però admet que ha de fer canvis en les normes que regeixen aquesta activitat per garantir la supervivència del sector. I per això ja ha pactat amb els quiosquers un seguit de modificacions que ampliaran –i molt– el ventall de productes que podran vendre. D'entrada, es preveu que puguin incorporar espais per a la distribució de mercaderies, caixers automàtics, antenes per al desplegament de xarxes 5G o serveis de venda d'entrades i recàrrega de bateries per a vehicles de mobilitat personal.

De cop, dues ciutats ens han parlat dels seus quioscos. De la fi dels seus quioscos. Ambdues ho fan emprant el documental, que és avui el màxim instrument d'expressió del jo. A Barri de tinta i paper, es tracta d'un jo col·lectiu: el del barri del Coll, una humil muntanya de Barcelona. Qui parla a Le Kiosque és el jo particular d'una quiosquera de la plaça Victor Hugo, situada al París més chic. Al voltant del quiosc de Barcelona, uns personatges (és principalment una dramatització amb veïns i actors no professionals) donen veu a la gent del barri i al seu esforç per tirar endavant. Al quiosc parisenc, la quiosquera i directora s'ha lligat una petita càmera al cap per oferir el protagonisme als seus clients més estimats: gent gran solitària, un refugiat asiàtic, un sensesostre que dona dos euros a una noia de casa bona perquè pugui agafar el metro, la noia s'espanta i diu que és terrible acceptar-li els diners i ell li contesta que no és terrible, sinó humà.