El 28 de gener del 1939, a les set del matí, l’estat francès va obrir la frontera per qüestions humanitàries. La van travessar 68.035 infants, 63.543 dones, 9.020 ancians i uns 10.000 ferits. Dies després desenes de milers d'homes i dones van continuar travessant la frontera fugint de les tropes franquistes. Uns 261.400 homes de l’exèrcit republicà van creuar-la a partir del 6 de febrer del 1939. Tots els qui no tenien prou recursos per pagar-se l’estada a França ni tampoc cap familiar que els pogués ajudar, van ser tancats en centres i camps. Un d'aquests camps va ser el d'Agde (Llenguadoc), conegut com el camp dels catalans. Què era exactament i què hi va succeir ho explica el llibre El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès (1939-1940) (Editoral Afers), de Laia Arañó Vega (Vilanova i la Geltrú, 1980).

"T'envio aquestes fotografies perquè em puguis mirar quan no estiguem junts", es pot llegir en una fotografia que la Florinda li va enviar a Jesús Fraile, de qui s'havia enamorat feia vuit mesos. El Jesús i la Florinda s'estimaven, però no es van poder tornar a tocar. Ell va haver de fugir a França després de la victòria franquista, i el 7 d'abril del 1939 va morir de tifus al camp de concentració de Setfonts, al Llenguadoc, molt a prop de Tolosa. Les fotografies i els seus objectes personals van estar amagats durant més de 80 anys en una urna electoral de fusta al sostre de l’antic edifici consistorial de Setfonts. 

"Teresa Pàmies ha fet una parada en el llarg periple de la seva vida i s'ha assegut a escriure. S'ha assegut a escriure i els llibres neixen de les seves mans amb fúria, amb pressa, la seva prosa és parlada, té al davant seu un interlocutor a qui vol explicar a través de les raons de la seva vida les raons de la vida", escriu Maria Aurèlia Capmany en una crítica sobre Va ploure tot el dia i Quan érem capitans, de Teresa Pàmies. El títol de la crítica de Capmany, La veritat literària de Teresa Pàmies, és el que escull la filòloga i catedràtica Montserrat Bacardí per a la biografia de més de 500 pàgines que ha escrit sobre l'escriptora catalana.

Nascut a Budapest l'any 1913, Robert Capa (nom real André Friedmann) va ser un dels millors fotoperiodistes de la història. Un professional fet a si mateix, fins a convertir-se en el corresponsal de guerra més famós del segle XX. Amb les seves càmeres va ser testimoni directe de la Guerra Civil Espanyola i del Desembarcament de Normandia, a la Segona Guerra Mundial. Capa va morir jove, als 41 anys, mentre cobria de nou la guerra, en aquella ocasió a Indoxina, quan va trepitjar una mina.

Una esplanada de sorra, a la platja, limitada per uns filats i oberta a la mar, sense barraques, ni latrines, ni cuines ni aigua potable. Rostres descarnats intentant fer un foc sobre la sorra. Res per protegir-se de les pluges ni de les baixes temperatures de l'hivern de 1939. Les dures condicions en què van haver de sobreviure homes, dones i criatures al camp de concentració d'Argelers van quedar immortalitzades per la càmera del fotògraf Robert Capa. "Va ser l'únic fotògraf que va poder fer fotografies des de dins del camp d'Argelers", diu l'historiador Michel Lefebvre, que comissaria, amb Grégory Tuban, responsable de projectes del Camp d'Argelers de la Marenda, l'exposició Robert Capa: 18 de març de 1939, l'exèrcit oblidat del camp d'Argelers, que es pot veure al Memorial Democràtic fins al 23 de juny.

“Recordeu la carta que Pere Vives us va escriure el 8 d’agost del 1939, en la qual deia «he trobat (a Saint Cyprien) un dels tres amics de Catalunya»? Aquest amic soc jo. Si la presentació serveix, afegiré que us tinc per amic d’ençà que en Pere ens llegia els vostres versos, aquells versos que tenia copiats a la llibreta menuda que duia sempre a la butxaca, l’únic dels seus tresors que no va perdre mai, fins que els alemanys el despullaren per vestir-lo novament amb l’uniforme ratllat”, escrivia l'escriptor Joaquim Amat-Piniella al poeta Agustí Bartra el 23 de desembre de 1947. És l'inici d'un intercanvi epistolari que es va allargar fins al 1972 i que aquest dimecres ha publicat la web dedicada a Joaquim Amat-Piniella de l’Associació Memòria i Història de Manresa.

La filosofia és l'activitat intel·lectual que es mou per amor al saber, és a dir, que reflexiona i pensa amb l'objectiu desinteressat d'acostar-se a la veritat. És per això que, a primera vista, el títol de l'assaig Elogi de la mentida, del filòsof Josep Torres Tribó (1899-1941), que alaba el privilegi de l'engany per sobre del coneixement, resulta sorprenent i cridaner. El text, publicat el 1928, veu de manera clara del pensament nihilista de Friedrich Nietzsche i formula tesis realment potents i xocants, però marginades per la intel·lectualitat catalana de l'època. Ara, amb el propòsit de redescobrir el valor d'aquesta obra desconeguda, l'editorial empordanesa Cal·lígraf l'ha reeditat.

Hi ha moltes rutes de l’exili. Però des de Portbou n’hi ha una que permet repassar el camí que van fer molts dels nostres avantpassats. És la que porta al puig de Cervera, a la frontera amb la Catalunya del Nord. Un itinerari curt i circular que puja al coll de Belitres pel GR-92, després careneja fins al puig de Cervera (205 m) i torna per la costa per un tram molt abrupte arran de mar només apte per a dies tranquils. És per això que el gener, beneït normalment per les minves que fan el mar més baix i darrerament per dies més propis de la tardor, és una bona època per fer aquesta passejada.

L’exili forçós que, després del desenllaç de la Guerra Civil Espanyola, va obligar milers de ciutadans a fugir cap a França és un tema que s’ha abordat àmpliament des de la literatura, la pintura o el cinema. I també des del còmic, que, tot i que de manera injusta a vegades es considera una art menor, té la mateixa força expressiva per testimoniar els desastres causats per la guerra. Així ho reivindica l’exposició L’exili del 1939 al còmic. Vinyetes a la frontera, que, fins al 5 de març, es pot visitar al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera. 

"Recordo com havia salvat nombrosos infants dels bombardejos de Figueres en plena retirada. La Ruth m’explicava que recordava els seus nens que, abandonats, vagarejaven per les platges, quasi transparents de prims que estaven, de com al principi no acceptaven cap carícia i com, de mica en mica, amb una dolçor que només la Ruth sabia fer arribar, aconseguia que confiessin en ella. Ruth von Wild mereixeria un reconeixement públic per tot el que va fer a la colònia de Sigean”, va escriure Elisabeth Eidenbenz sobre l'activista suïssa que protagonitza l'exposició L'àlbum de la Ruth, que es pot veure al Memorial Democràtic fins al 7 de novembre.

Quan el periodista i escriptor Andreu Claret (Acs, 1946) era petit, per esmorzar l'àvia sempre li donava la mateixa cullereta de plata, l’única que havia aconseguit conservar després d’abandonar tota la coberteria en el llarg camí de l’exili. “La coberteria era una cosa importantíssima per a una família humil”, recorda Claret. La imatge d’una dona coratjosa amb criatures deixant enrere aquest preuat tresor familiar, surt a 1939. La caiguda de Barcelona (Columna), el llibre que tanca la trilogia que va iniciar l’autor el 2008 amb El secret del brigadista. És molt simbòlic, perquè el mig milió d’exiliats que van emprendre el camí de l’exili el cru hivern de 1939, moltes vegades a peu, van haver d’anar renunciant a tot el que tenien si volien arribar a la frontera mentre els perseguien la metralla i les bombes. “La mare tenia 15 anys quan va anar caminant fins a la Jonquera i me’n va parlar molt perquè a l’exili se’n parlava molt de la Guerra Civil, i el fet que anessin deixant coses és una cosa que sempre m’ha colpit”, diu l’escriptor i periodista.

"Crec que el meu pare es va penedir d'haver-nos enviat a Mèxic, perquè a l'estació es va posar a plorar i a cridar desesperat «Que no se'n vagin, que no se'n vagin!»", explicava Emeterio Payà en un documental de Juan Pablo Villaseñor per la televisió mexicana. El pare d'Emeterio, que tenia el mateix nom que el fill, no va poder tornar a abraçar-lo, perquè el van deportar al camp de concentració de Mauthausen el 24 d'agost del 1940 i va morir a Gusen, pocs mesos després, el gener del 1941.