No solament la nostra literatura, sinó quasi totes les d’aquells països en què els ciutadans hagin sucumbit al prestigi i l’enlluernament de les noves tecnologies, corren el perill de veure com la seva qualitat intrínseca minvarà a mesura que passin els anys; perquè els iPads faran via a tota màquina, però l’art de ben parlar i ben escriure –que van de bracet– es practicaran cada cop menys a l’ensenyament, als diaris i al carrer. El secret de la bona prosa del segle XVIII francès, per posar un exemple, deu molt a l’art de la conversació que es practicava als salons de les dames sumptuoses, els d’elles sobretot: la prosa de Rousseau, de Diderot o de Voltaire, totes molt bones, són una lliçó de prosa fluent, civilitzada, eufònica i exacta; la prosa de Flaubert ja és una altra cosa, perquè sempre estava sol; la de Stendhal torna a ser deliciosament natural. L’èxit de la prosa bonhomiosa de Dickens es deu igualment a l’esclat d’humor (wit) de què van fer gala les generacions anteriors, com es veu a l’obra de Swift, Fielding o Sterne. És possible que en aquells dos països, França i Anglaterra, es mantingui molts anys l’exigència d’una prosa de qualitat; però també és possible que acabi contaminada per aquesta prosa desgavellada que generen els ginys electrònics. Ja es veurà.

La Casa dels Clàssics publica La cartoixa de Parma de Stendhal, el vuitè volum de la col·lecció Bernat Metge Universal. L’autor ofereix un viatge apassionant per l'Europa del tombant de segle XIX en una de les novel·les més influents de l'època.

"Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora": així arrenca la monumental A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, l'únic llibre que Lluís Maria Todó hauria volgut escriure i que homenatja no només en la setantena de pàgines que li dedica a Un diàleg imaginari (Club editor, 2021), sinó també a l'inici biogràfic del volum, quan recorda que va passar "bastant de temps malalt, més d'un any estirat al sofà de casa o al llit, sense energia". "Em moro, pensava", reconeix l'autor una mica més endavant. Quan, gràcies a l'ajuda de la medicina, va aconseguir superar tot el que l'havia deixat "encastat" al sofà o al llit, Todó va tornar als novel·listes que l'havien "ensenyat a llegir i a escriure". Devorava els llibres estirat, en la mateixa posició que Proust havia treballat en la seva obra mestra fins al límit de les seves forces, que es van acabar poc després que hi posés punt i final.

"Llegir Madame Bovary em va canviar la vida: tenia 19 anys, havia nascut la meva filla feia pocs mesos, m'acabava de reconèixer com a gai i tornava a viure amb els pares. Vaig trobar que era un llibre meravellós i perfecte, i encara ara és un dels que em diu més coses, de tots els que he llegit". Lluís Maria Todó ha dedicat la vida a la literatura des d'un triple vessant: el de traductor –acaba d'enllestir un inèdit de Julien Gracq i està traduint un Balzac que mai abans s'ha pogut llegir en català–, el de professor universitari –a la Universitat de Barcelona i a la Pompeu Fabra– i el d'escriptor.