El llegat del reporter lleidatà Joan Andreu Puig Farran (Belianes, 1904 - Barcelona, 1982) és ple d'imatges emblemàtiques. Ho va voler capturar tot: una Rambla de Barcelona on no cabia ni una agulla, un grup de gitanos polonesos a Montjuïc, els aparadors plens de joguines de Can Jorba i escenes de tenis, boxa i automobilisme, quan els esports es van convertir en un fenomen massiu, als anys 20 i 30. També hi ha imatges familiars de Francesc Macià, en les quals la vida quotidiana i la política es confonen, i dels estralls dels Fets d'Octubre, així com la fotografia icònica del president Lluís Companys al camp d'instrucció militar de Pins del Vallès el març del 1937.

Corre l'any 1933, i el fotògraf francès Henri Cartier-Bresson (1908-2004) és de viatge per Espanya per cobrir les eleccions per encàrrec de la revista Vu. En un carrer en ruïnes de Sevilla troba una paret amb un gran portell. El forat de la paret i el reguitzell de nens que fan vida en aquell carrer. Cartier-Bresson es posa a l'altra banda del forat amb la càmera Leica a esperar que passi alguna cosa. Clic, clic, clic... A mesura que els nens s'aturen i miren encuriosits a la càmera, o, al contrari, continuen jugant com si res, Cartier-Bresson va omplint el rodet d'unes imatges que estan entre les més representatives del seu caràcter humanista i compromès amb els més desafavorits.

La fotògrafa xilena Paz Errázuriz (Santiago de Xile, 1944) té una relació molt íntima amb el seu ofici. "Sempre he pensat que la fotografia té a veure amb qui la registra. En el meu cas, totes les meves sèries inevitablement responen als meus desitjos, interessos i obsessions", assegura Errázuriz amb motiu de l'exposició que li dedica el centre KBr de la Fundació Mapfre a Barcelona fins al 15 de setembre, on es pot veure una selecció de les 175 obres que la fundació li va comprar el 2018. "El que fotografio té a veure amb les persones que no estan en el centre, sinó fora, sempre subordinades al poder", diu l'artista, coneguda perquè sempre ha defugit tant la idea estetitzant de la bellesa com voler recrear una realitat edulcorada. Així, en els seus treballs plens de consciència social, es poden veure boxejadors esgotats, artistes de circ, malalts mentals, persones grans i transsexuals que exerceixen la prostitució. "Reverteixo el terme minoria. Són absolutament majoria. Els supersofisticats i els superprivilegiats són en realitat una minoria", va etzibar Errázuriz fa uns anys.

En temps del pop art, una natura morta pot consistir en el congelador de la nevera ple de capses de menjar, en una ampolla de coca-cola solitària o en les restes de menjar dins el plat després d'un àpat. O en una ampolla de quètxup i un saler endreçats en una taula buida d'un restaurant qualsevol. I els centres comercials, les benzineres, els cinemes i els rètols lluminosos de tota mena d'establiments són les fites més icòniques. Tot, per descomptat, ha de ser en color, com es pot veure en l'ambiciosa exposició que el Kbr de la Fundació Mapfre dedica fins al 28 de gener al fotògraf nord-americà William Eggleston (Memphis, 1939), un pioner de la fotografia en color i un dels artistes més importants del segle XX.

Per a l'arxiver i investigador Jep Martí va ser una sorpresa descobrir el nom d'un fotògraf desconegut, el de l'occità Jules Ainaud (Lunèl, 1837 - Barcelona, 1900). Després de quinze anys de recerca, Martí ha comissariat l'exposició d'Ainaud al centre Kbr de la Fundació Mapfre, on, per primera vegada, se li atribueixen diverses fotografies que va fer a Catalunya entre el 1871 i el 1872 i que s'havien pogut veure per primera i única vegada a l'Ateneu Barcelonès el mateix 1872.

La fotògrafa alemanya Ilse Bing (Frankfurt, 1899 - Nova York, 1998) va tenir les circumstàncies històriques en contra. La seva obra no va tenir el reconeixement que es mereixia "per haver nascut en un moment històric convuls, i en un món on la visibilitat de la dona era irrellevant", explica el conservador de fotografia de la Fundació Mapfre, Carlos Gollonet, amb motiu de l'exposició que dediquen a Ilse Bing, la més ambiciosa, amb més de 190 fotografies de divuit col·leccions d'Europa i els Estats Units. "La dona emancipada molestava molt en determinats sectors socials", subratlla Gollonet. La mostra es pot visitar al Centre de Fotografia KBr, a Barcelona, fins al 14 de maig.

Els fotògrafs María Bleda (Castelló, 1976) i José María Rosa (Albacete, 1970), coneguts com a Bleda y Rosa, ocupen un lloc molt singular en la fotografia espanyola contemporània per fotografiar uns llocs -com camps de futbol, escenaris d’antigues batalles o jaciments paleontològics- que estan aparentment buits i abandonats, però que ells retraten de manera que hi tornen a ressonar els fets que hi van passar. “El conjunt de la seva obra consisteix en una investigació artística sobre els vincles que entrellacen imatge i paisatge, història i memòria i la representació del territori des d’una pràctica fotogràfica reflexiva i sobretot profundament interrogativa”, afirma la comissària de la mostra que es pot veure al KBr de la Fundació Mapfre, Marta Dahó.

L’obra del fotògraf Joan Fontcuberta acostuma a estar a impregnada d’humor, i també ho està l’exposició Ressonàncies que presenta al KBr de la Fundació Mapfre. “Amb aquesta exposició tinc l’oportunitat de divertir-me i de divertir amb un experiment”, afirma Joan Fontcuberta. Per aconseguir-ho ha fet dialogar per parelles els treballs de mitja dotzena de clàssics de la fotografia nord-americana dels anys 60 de la col·lecció de la Fundació Mapfre com Lee Friedlander, Garry Winogrand i Diane Arbus amb artistes contemporanis com Miguel Ángel Tornero, Joachim Schmid i Juana Ghost, que són “fotògrafs que han renunciat a fer fotografies”, és a dir, representants de la postfotografia. El principal efecte d’aquest joc és que revela com les imatges dels més joves fagociten les idees dels primers de les maneres més insòlites i, al mateix temps, mantenen l’esperit crític dels seus predecessors. “M’interessa fer servir la col·lecció com una màquina de pensar, com un dispositiu que ens permet anar més enllà i ens permet fer un exercici d’injectar present en el passat”, explica Fontcuberta.