La recent victòria, i amb aquesta ja en suma quatre, del pilot Carlos Sainz, a 61 anys, en una de les proves més exigents del planeta com és el Ral·li Dakar, ens fa reflexionar que, tot i l’edat, podem seguir molt actius i gaudir de certs privilegis que, molt sovint, només atorguem a la joventut.

Em vaig sentir físicament destrossat la primera vegada que vaig anar amb bicicleta fins a casa arrossegant un carretó amb tota la compra des del supermercat. El viatge d'anada i tornada, de gairebé 18 quilòmetres, em va deixar amb les cames entumides, l’esquena adolorida i la lleugera sospita que havia comès un error.

No cal venir d'un fangar o haver trepitjat excrements de gos per descalçar-se abans d'entrar a casa i posar-se uns mitjons o unes sabatilles. Durant tot el dia fem moltes coses: agafem el metro, anem al mercat, al metge o a la feina, trepitgem bassals, xiclets, restes d'escombraries, fulles, etc. Per tant, encara que ens sembli que portem les sabates més o menys netes, tenim milers de bacteris incrustats a les soles i, si no ens les traiem i les deixem al rebedor, els anem escampant per tota la casa. "Traslladem molts bacteris del carrer a casa i es produeix el que s'anomena l'efecte pota de mosca. Els dipositem per allà on caminem, com si anéssim sembrant, i amb les condicions adequades es multipliquen fins a arribar a ser milions. Això, amb bacteris patògens, pot arribar a ser perillós", explica Jesús Garcia Gil, catedràtic de microbiologia de la Universitat de Girona.

Qui compra els aliments en una cooperativa de consum no ho fa per una qüestió de preu, però ben bé podria fer-ho. Un nou estudi presentat aquest dijous trenca el mite que comprar en cooperativa surti molt més car. De fet, la despesa setmanal acaba sent la mateixa (33,61 euros) i al cap de l'any un usuari de cooperativa gasta 1.752,54 euros en aliments mentre que el consumidor habitual de supermercats normals es gasta 1.752,10 euros. Són els resultats d'un informe elaborat per la cooperativa El Pa Sencer en base a entrevistes amb famílies de cinc cooperatives diferents d'arreu de Catalunya. "Si mires el preu per unitat de producte en un lloc i l'altre sí que pagues més pel de cooperativa perquè la qualitat és molt millor i perquè es paga un preu just al productor, però potser passa que comprem menys i al final gastem igual, perquè no compres deu paquets de frankfurts i et gastes aquests diners en un bon bistec de vedella, per exemple", explica la Laia Vidal, que porta molts anys en el món de les cooperatives.

Cada nit, al voltant de les dues de la matinada, la meva companya em desperta perquè té set i necessita fer un riu. Per sort, no té problemes per tornar-se a adormir. Ho sé perquè després d'aquest ritual nocturn, sovint em quedo completament desperta, escoltant com ronca suaument. A aquestes altures és possible que ja t'hagis adonat que la meva companya de llit és un gos. Com molts gossos arreu del món, la Maddie, una shih-tzu de 13 anys, comparteix llit amb un ésser humà.

“Molta gent fantasieja amb un canvi de vida. La diferència està entre els que s’atreveixen a fer el pas i els que no”, afirma Jenny Moix, professora de psicologia de la UAB, autora de Mi mente sin mi. Lo único que falta en tu vida eres tú (Aguilar). Qui no ha pensat que vol sentir-se més realitzat a la feina, que les condicions laborals no són prou bones, que potser hauria de fer allò que tant li agrada o es qüestiona què voldria fer realment. Moix explica que tendim a pensar que ens falta alguna cosa: “Tenim un sentiment de no estar del tot plens, no només laboralment. Una prova clara és que sempre anem amb presses, pensant que en el futur trobarem el que ens falta. Aquesta és la trampa, posar el focus en el futur i els projectes que tenim per fer”. Estem tan acostumats a fer el que ens marca la societat, una carrera que a vegades és la que diuen els pares o l'única a la qual podem entrar, una feina que potser no acaba d’encaixar però l’acceptem i a partir d’aquí anem fent. “La intuïció solem tenir-la apagada perquè estem programats per anar fent i necessitem un sou. No sempre estem connectats amb el que ens agrada, per això necessitem parar i reflexionar, dedicar un temps a saber què és el que podem i volem fer”, argumenta la psicòloga.

Com si fossin gats, encara que no tinguin set vides, els seguidors del parkour grimpen per les parets, salten de teulada en teulada per sobre del buit i caminen per tanques i murs estrets amb una elegància i una precisió absolutes. I tot això amb imatges de postal de fons, en què s'entreveu, per exemple, la Torre Eiffel o la basílica del Sagrat Cor. A més d'aquestes vistes, que atrauen aficionats d'aquest esport d'arreu del món, París és la capital del parkour perquè n'és una de les ciutats bressol i potser la que més salts i moviments famosos ofereix per col·leccionar. "Els parisencs vam veure néixer el parkour, que ha evolucionat als nostres carrers. És per això que centenars d'estrangers venen a entrenar-se amb nosaltres i a fer moviments molt coneguts. Alguns es graven i creen contingut audiovisual i d'aquesta manera ajuden a perpetuar el mite", explica el parisenc i aficionat del parkour Mathis Gervais.