"Quan les dones es fan grans no troben homes de la seva talla". És el subtítol de La síndrome de les Superdones, del psicòleg Antoni Bolinches, que mira de radiografiar per què les dones estan decebudes amb l'amor i per què els homes estan desorientats. Un llibre que es va publicar el gener del 2020, molt poc abans de la pandèmia, i que ara torna amb una edició revisada i actualitzada. 

Durant la major part de la història humana, emparellar-se no era només una norma social, sinó també una necessitat. Abans dels mètodes anticonceptius fiables, les dones no podien controlar la seva fertilitat, i la majoria eren massa pobres per criar soles els fills. D’aquí va néixer una concepció centenària que deia que el final d’una obra tràgica era la mort, i un desenllaç feliç havia de ser amb un matrimoni. 

“La gent de 50 anys sap que hi ha una gran probabilitat que visquin 30 anys més o més. Per tant, si es troben en una relació que no els fa feliços pensen: «Jo això no ho vull, jo vull una cosa millor per mi mateix»”. Ho diu Francine Russo, autora del llibre Love after 50: how to find it. Enjoy it and keep it en una entrevista al diari The Washington Post. 

Cada vegada hi ha més solters (i a molts els està bé). El número de persones que fan vida sense parella estable s'ha doblat en 40 anys i ja ha arriba al 20% de la població. En aquest dossier, ens endinsem a la solteria del segle XXI.

Bel Costa era de les que de nena s’havia imaginat ben casada als 20, i als 30, amb dues o tres criatures. La pressió social invisible. Durant 10 anys va viure amb una parella sense passar pel registre i ara, als 48 anys, està “separada”, encara que administrativament sempre ha tingut l'estat civil de soltera. “No teníem papers, però ens vam comprar una casa i pagàvem la hipoteca, així que no podíem estar més casats!”, diu, i assegura que en solitari es troba en un punt de “satisfacció personal”, en part perquè té solucionat el tema econòmic, també l’habitatge i no té fills: “Tinc parella quan vull o puc, sense angoixa”. 

"Soltera", "solterona", "se’t passarà l’arròs", "et quedaràs per vestir sants", "què fas que encara no tens parella?" Aquests i molts comentaris més són els que encara avui han de sentir-se dir les dones solteres. Malgrat que sonin antics i carrinclons, és la realitat per a moltes d’aquestes dones que viuen sense parella i que amb aquesta decisió desafien una tradició secular i heteropatriarcal que ens ha fet creure que les dones havien de casar-se (amb un home, òbviament) i tenir fills per sentir-se realitzades.