Tot és una qüestió de confiança. La confiança és el ciment de les relacions socials, familiars i també polítiques i econòmiques. No es tracta d’una confiança cega, basada en la irracionalitat i que porta a l’abús d’una de les parts, sinó al compliment de les expectatives, a la presumpció que cadascú farà el que s’espera d’ell complint el rol que té assignat. 

Diumenge passat, poc després de conèixer la seva victòria davant Marine Le Pen, un Emmanuel Macron contingut llançava un prec a la societat francesa: “Amics, haurem de ser amables i respectuosos, perquè el nostre país està ple de tants dubtes, de tantes divisions...” Malgrat que el seu triomf electoral frenava l’arribada de l’extrema dreta a l’Elisi i li certificava cinc anys més de mandat, el president no va saber –o no va voler– dissimular un to d’amargor en el seu discurs. Aquella mateixa nit, mentre desenes de banderes franceses onejaven al seu voltant i sonava L’himne de l’alegria, Macron sabia perfectament que la seva victòria havia sigut fràgil, plena de lletra petita, i que dibuixava una França fracturada difícil de digerir. La primera mostra d'això, de fet, la tindria només tres dies després: dimecres, durant una visita en un mercat a Val-d'Oise, a 30 quilòmetres de París, el president era víctima d’un llançament de tomàquets, el símbol de descontentament més antic i universal.

Vaig dedicar l'article de la setmana passada a analitzar fins a quin punt l'alegre equiparació del like anònim i erràtic de les xarxes socials amb el vot polític nominal, transparent i reglat d'unes eleccions podria acabar generant una disfunció greu en el sistema de representació parlamentària. Al cap d'uns dies vaig llegir, amb una certa estupefacció, que alguns polítics havien entrat de ple en aquest estrany joc. L'Anna Mascaró en parlava dissabte passat a l'ARA. El tret al peu resulta inaudit, sobretot si el plantegem a llarg termini. Barrejar una cosa tan culturalment juràssica i estèticament tronada com els festivals de Benidorm i d'Eurovisió amb la política institucional diu molt del nivellàs dels nostres representants. Una alimentació intel·lectual basada exclusivament en piulades compulsives i en sinopsis d'esquemes de resums de dossiers de premsa llegits en diagonal i amb el mòbil a l'altra mà acaba tenint aquests efectes. És una dieta malsana. I tot això no ha fet res més que començar. A La fabrique du crétin digital el neuròleg francès Michel Desmurget considera que es tracta d'un procés d'alienació col·lectiva sense precedents ("Jamais sans doute, dans l'histoire de l'humanité, une telle expérience de décérébration n'avait été conduite à aussi grande échelle"). 

"Trobar algú o alguna cosa que ha tornat a ésser el que era abans". Aquesta és una de les accepcions de retrobar segons el diccionari de l'enciclopèdia catalana i és literalment la sensació que recorre Europa aquestes dues setmanes en què el president dels Estats Units, Joe Biden, ha decidit omplir-se l'agenda de cimeres, reunions i trobades que han començat pel Regne Unit i seguiran dilluns a Brussel·les. Dilluns a l'OTAN i dimarts a les institucions de la UE, Biden busca demostrar que "Amèrica ha tornat", però això també implica reconèixer que fins ara havia desaparegut. Donald Trump va sembrar la llavor de la desconfiança en territori europeu i ha fet arrels. Per això, Europa es manté a l'aguait.