Els trastorns de la conducta alimentària (TCA) s’han duplicat entre els adolescents catalans des del confinament per la pandèmica de la covid. Els diagnòstics han crescut especialment entre les noies d’entre 10 i 19 anys, amb independència del seu nivell socioeconòmic i la seva situació familiar. No obstant això, l’anorèxia, la bulímia i els trastorns per afartament no són només patrimoni dels infants i dels adolescents. L’enquesta de salut de Catalunya apunta que, actualment, hi ha més de 85.000 persones que pateixen alguna mena de TCA. Totes aquestes dades van posar-se de manifest l'octubre passat, en el marc d’un Sant Pau Talks en què, a través de diversos professionals de la unitat de TCA de l’hospital i dels testimonis d’alguns dels seus expacients, es van abordar les causes i les afectacions personals i familiars d’aquest grup de malalties mentals, així com les fases de la seva curació i la importància de l’entorn del pacient en aquesta travessia tan dura.

–"Tenia atacs d'ansietat quan veia el menjar a taula".

No suporto que durant els àpats la gent es posi a parlar de nutrició: que si això té tantes calories, que si allò és una bomba, etc. Ho trobo de mal gust perquè redueix el complex acte de menjar al seu vessant instrumental. Aquest costum tan estès em molesta també per una altra raó: em recorda qui vaig ser i tot l’esforç que vaig haver de fer per sortir-me’n. Em fa recordar tots els anys que em vaig passar descartant aliments (ai, la mantega), menjant menys del que necessitava, vivint amb culpa cada transgressió dels manaments dietètics que havia d’obeir si volia ser una noia moderna, occidentalitzada i atractiva. Totes havíem de voler encaixar en aquell ideal que en les famoses semblava una cosa natural. Bec molta aigua, deien les models. Faig ioga, medito. No afegien: i no menjo. Perquè la majoria de dones han de privar-se d’aquesta necessitat bàsica per poder estar tan primes com cal, les primes naturals són una espècie rara i difícil de trobar. La majoria de les que tenen un índex de greix corporal extremadament baix el tenen perquè han estat criades en captivitat, la captivitat dels cànons estètics malaltissos característica del món civilitzat.

"A tota la família menys al fill de puta que va provocar gran part d'això". La Laura va acomiadar-se dels seus a través d'una carta. El 8 d'abril del 2018, amb només 17 anys, va decidir posar fi a la seva vida. "No puc més, necessito escapar, estic cansada de lluitar", escrivia. Va començar amb autolesions, clavant-se una agulla per ferir-se. El setembre del 2016 va fer un primer intent de suïcidi empassant-se unes pastilles. Aquí van començar els ingressos. La por de la família. El món que trontollava tothora. Els medicaments que no li permetien ni cordar-se les sabates. El febrer del 2017 va ingressar en un centre ITA de salut mental a Argentona. El primer mes va estar aïllada, sense contacte amb la família, perquè en algunes ocasions els pares poden arribar a ser els detonants dels problemes.

“No m’agraden les meves cames, a la piscina m’hi fixo i les altres nenes les tenen més primes que jo”, comenta la Marina, de només sis anys. Els infants no són immunes als cànons de bellesa socialment acceptats i poden, en edat primerenques, patir insatisfacció corporal.

Durant decennis s’ha pensat que els trastorns de la conducta alimentària afectaven majoritàriament, si no exclusivament, les noies i les dones. De fet, fins al 2013, es va considerar la pèrdua de la menstruació com un símptoma oficial de l’anorèxia nerviosa. Al llarg de l'última dècada, però, els experts sanitaris han anat prenent consciència del fet que els nois i els homes també pateixen trastorns de la conducta alimentària i han adquirit una millor comprensió de les diferències que presenta la malaltia en aquest grup. Un nombre reduït però cada cop més nombrós de científics i metges s’ha dedicat a identificar el problema, avaluar-ne l’abast i desenvolupar tractaments per abordar-lo.

La pandèmia va impactar plenament en la salut mental dels infants i adolescents i va ser un detonant de trastorns de la conducta alimentària (TCA), com l'anorèxia nerviosa i la bulímia. Si bé les xifres han disminuït lleugerament després de l'escalada de diagnòstics causada per la covid, el nombre de persones ateses per aquesta mena de trastorns es manté encara molt per damunt de les xifres prèvies a la crisi sanitària del 2020. Alguns dels casos en infants i adolescents són d'alta complexitat que requereixen una atenció més especialitzada. Des de l'octubre passat, molts d'aquests pacients greus s'atenen a l'Hospital Sant Joan de Déu i amb una iniciativa innovadora a l'Estat: la unitat terapèutica de TCA d'alta complexitat Minerva. Aquest projecte, que té una durada de quatre mesos, no només dona servei al pacient, sinó a la família al complet. Això vol dir que la criatura o l'adolescent ingressa inicialment a l'hospital i, després, durant uns quinze dies, també ho fan els pares i germans. Ara bé, aquest ingrés familiar no es fa a l'hospital, sinó en un pis tutelat que permet intensificar el procés de recuperació de l'infant.

El 14% dels joves tenen algun problema de salut mental i se situen com un col·lectiu més vulnerable pel que fa al malestar emocional que la població adulta. Són dades de l'Enquesta de Salut de Catalunya recollides a La situació de la salut mental en el jovent català: una radiografia, un informe elaborat pel Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) i la Federació Salut Mental de Catalunya (SMC) que conclou que la situació "ha arribat al límit". L'anàlisi d'aquestes dues organitzacions alerta que el context d'emergència, "que fa anys que s'arrossega", ara s'ha cronificat des de la pandèmia i denuncien que l'atenció a la salut mental que reben els joves és molt desigual al territori. "El circuit que segueixen i els recursos de què disposen dos joves catalans amb el mateix problema és molt diferent en funció del lloc on viuen", ha remarcat la presidenta del CNJC, Julia Rosanna Sánchez-Valverde.

La salut pública té un problema creixent al voltant dels trastorns de la conducta alimentària, que afecten sobretot noies adolescents, amb l'anorèxia com a principal flagell. L'aïllament i la reclusió de la pandèmia no han fet sinó agreujar aquesta dura realitat, tan difícil de detectar i gestionar per les famílies que la pateixen, i naturalment per les joves directament afectades. L'escassetat de places hospitalàries públiques especialitzades en trastorns de conducta alimentària, tal com denunciem avui al diari, suposa una greu dificultat afegida per fer front a aquesta realitat. A la xarxa de salut pública només hi ha 171 places d'hospital per atendre casos greus, enfront de les 601 dels centres privats, on el preu del tractament oscil·la entre els 1.000 i els 5.000 euros al mes per pacient. Per tant, gairebé un de cada cinc malalts no té més remei que pagar-se un tractament que, al marge de l'hospitalització, es pot allargar molt en el temps. I com més s'allarga la malaltia, pitjor és el pronòstic. De fet, com és sabut, la curació total pot trigar anys.

Idees d'oci en família? El periodista Toni de la Torre ens proposa cinc plans culturals per a menuts i grans.

El mukbang és com s’anomena un repte social amplificat per alguns influenciadors que consisteix a menjar una gran quantitat d’aliments ultraprocessats, amb moltes més calories de les que una persona necessita per a tot un dia. No cal dir que és una moda que posa en perill la salut física i emocional tant de qui la practica com dels i les adolescents que la segueixen, a qui se’ls transmeten hàbits molt perjudicials que poden acabar en trastorns gravíssims, com el trastorn per afartament. Però aquests reptes són només la punta de l’iceberg d’un problema molt més ampli.

Dificultats per tornar a relacionar-se amb els companys, vergonya de treure’s la mascareta –que actua com a escut protector físic però també simbòlic–, dèficits en els estudis, sentir-se més còmode a casa que al carrer, esdevenir més empàtic, conèixer-se millor o adquirir més seguretat en un mateix. Són algunes de les seqüeles, positives i negatives, que dos anys de covid han deixat en els adolescents que ens han obert les portes de les seves habitacions per explicar com es troben i com afronten el futur. Un futur que titllen d’“incert”. Pot passar qualsevol cosa.

Un impuls va portar l'actriu Ann Perelló (Muro, 1990) a presentar-se a la convocatòria de coproduccions del Teatre Principal de Palma. No havia escrit mai una obra de teatre, però tenia ganes de parlar dels trastorns de la conducta alimentària (TCA) i quan li van aprovar el projecte va posar fil a l'agulla. Nua. Radiografia d'un trastorn, és un espectacle coescrit amb Andrea Ros i dirigit per Marta Aran que la mateixa Perelló interpreta. Des que es va estrenar l'any passat a Mallorca només li ha portat alegries: l'Associació de Teatres i Auditoris Públics li ha donat el premi a millor intèrpret femenina, l'1 d'abril l'espectacle es representa a la Mostra d'Igualada d'Espectacles Infantils i Juvenils i a partir del 7 d'abril es veurà a la sala Versus Glòries de Barcelona.

Els trastorns de la conducta alimentària (TCA) s'han convertit en un dels problemes de salut mental que més han augmentat en els últims anys. A Espanya, segons dades de la Societat Espanyola de Metges Generals i de Família (SEMG), hi ha una prevalença d'entre el 4,1% i el 6,4% en les joves de 12 a 21 anys i té un clar perfil femení: 9 de cada 10 persones que pateixen aquests trastorns són dones.

Va ser llegint una entrevista publicada en un diari que el David va començar a entendre el que li passava a la seva filla. La noia del reportatge tenia poc més de vint anys i en feia vuit que patia un trastorn alimentari. "Vam estar perduts durant molts mesos", recorda ara el David. Després d’una travessa per l’infern, ara la família torna a somriure i, mentre comença a deixar enrere aquest malson, prova de servir d’exemple i ajudar. La Lydia ja ha sortit al programa Planta baixa de TV3 i no té cap problema en aparèixer en aquest reportatge: "És que jo no tinc vergonya i la meva intenció és conscienciar la gent, ajudar", explica per telèfon. Acaba de sortir de la teràpia. Un dia més des del mes d’abril. Escola al matí i la clínica especialitzada Ita a la tarda. I això ara, que la cosa va bé. Durant els pitjors mesos havia d’estar al centre tretze hores al dia. "Jo crec que soc feliç, em sento superbé", diu decidida. Venint d’ella, té valor. Amb només deu anys va patir una anorèxia nerviosa molt greu i va anar caient en un pou del qual ningú sabia sortir. Quan els pares van començar a veure coses estranyes la van portar a una psicòloga una hora a la setmana. Però allò no servia de res. "La malaltia creixia", recorda el David. L’entrevista que van llegir al diari els va obrir els ulls i van anar a visitar la pediatra, que els va fer entendre que allò era greu. "Vam perdre un any sense saber que tenia anorèxia i que era greu. És molt bèstia", diu.

Tothom que hagi corregut una mica sap que no és el mateix fer-ho amb unes malles compressives i una samarreta tècnica que fer-ho amb texans i una camisa. La roba fa que percebem el cos i el moviment d’una manera o d’una altra, més dinàmic en el cas de la roba esportiva. Això que sembla una frivolitat, no ho és tant quan científiques com Ana Tajadura-Jiménez expliquen que "el cervell actualitza constantment la percepció del cos a partir de l’ambient, de les interaccions que tenim, del nostre estat emocional i de salut física, i de la informació que recullen els sentits". Tajadura-Jiménez és doctora en acústica aplicada i catedràtica de la Universidad Carlos III de Madrid. La seva recerca en el disseny de tecnologia per canviar la percepció del cos ha estat reconeguda amb el V Premi Fundació Banc Sabadell a les Ciències i l’Enginyeria.

Els primers cinc minuts de Physical, que s'estrena aquest divendres, deixen clar que la nova sèrie d'AppleTV+ està feta perquè Rose Byrne brilli. L'australiana potser no és un nom conegut pel gran públic però fa temps que es va guanyar un lloc a la indústria gràcies als seus papers en pel·lícules com La boda de mi mejor amiga o la sèrie Mrs. America, on interpretava la periodista feminista Gloria Steinem. En la nova dramèdia, Byrne és la Sheila, una mestressa de casa insatisfeta als anys 80: viu torturada per l'ansietat i un trastorn alimentari que la porta a amagar-se en motels de carretera on ingereix grans quantitats de fast food que acaba vomitant. La descoberta del món del fluorescent de l'aeròbic li fa iniciar un viatge a la recerca de poder més enllà de les parets de casa seva.