<![CDATA[Ara.cat - programes]]> 10 <![CDATA[Una votació clau]]>

Les properes eleccions tenen un caràcter especial degut a una sèrie de circumstàncies que val la pena no oblidar. En primer lloc, la convocatòria inesperada en època de vacances, fruit dels resultats d’unes altres eleccions celebrades fa unes poques setmanes, però que no en són una simple repetició, sinó molt més importants. En segon lloc, coincideixen en un moment en què vivim una situació social molt estressada, fruit d’un seguit de reptes ecològics, sanitaris, energètics, tecnològics, bèl·lics i de gestió de la informació; molts d'aquests reptes els coneixem des de fa anys, però recentment s’han accelerat i agreujat, i hem tardat molt a prendre mesures per fer-hi front. I en tercer lloc, perquè estem, sense voler admetre-ho, patint encara les conseqüències de la crisi financera que es va gestar en la darrera dècada del segle passat, que va esclatar en la primera d’aquest, que ha enfosquit molt les perspectives de futur per a una part molt important de la població, que ha engendrat en la classe mitjana i baixa, i en molts joves i adolescents, una barreja de desorientació, de passotisme i de rebel·lió respecte dels poders polítics, i que ha creat una creixent polarització ideològica, un xic cap a l’esquerra però sobretot cap a una dreta que enyora situacions que sortosament havíem deixat enrere fa ja uns 50 anys, i que ara alguns voldrien revifar. Les freqüents i vergonyoses anècdotes de tots els debats electorals em preocupen força. 

]]> <![CDATA[Programes d’èxit que no ho semblen]]> Hi ha un programa de TVE que està gairebé cada dia entre els dotze més vistos, tant a Catalunya com a Espanya. Tot i així, és un espai del qual no sents parlar a ningú. És Aquí la Tierra. Comença a dos quarts de nou, a La 1, abans del Telediario, i és una mirada al planeta sobretot des del punt de vista climàtic. Habitualment el presenta el geògraf especialitzat en climatologia Jacob Petrus i, en la seva absència, Quico Taronjí. Més enllà d’oferir la previsió del temps, és una mena de contenidor de múltiples temàtiques que directament o indirectament estan relacionades amb la meteorologia i els fenòmens naturals. Per descomptat, en els últims mesos el volcà de La Palma ha sigut un dels grans protagonistes, però hi intervenen aspectes tan diferents com l’agricultura, l’arquitectura, la gastronomia i les tradicions, així com altres que tenen a veure amb el llenguatge. És un programa molt senzill, no especialment ambiciós i amb unes dinàmiques informatives absolutament convencionals. Fins i tot una mica passades de moda. Però pels resultats d’audiència és obvi que és televisivament efectiu. Inclou totes aquelles imatges que molts informatius generalistes de les cadenes privades saben que capten l’atenció de l’espectador: catàstrofes naturals com tornados, huracans i inundacions i altres fenòmens que generen escenes impactants. Camions bolcant a les carreteres de Nebraska per culpa del vent, cases destruïdes per un tifó a les Filipines... També incorpora un altre element hipnòtic per a l’audiència que ells anomenen “el momentazo animal”, on ens mostren imatges sorprenents amb la fauna com a protagonista. Tenen també un altre factor d’èxit: receptes de cuina vinculades a un producte de la terra, arran de les quals parlen amb agricultors i cuiners i donen a conèixer restaurants d’arreu de l'Estat. Aquí la Tierra, a més, facilita la incorporació d’aspectes que necessàriament han de tenir el seu espai a la televisió pública però que cada vegada és més difícil que les graelles de programació incloguin: artesans i persones que es dediquen a les tradicions populars.

]]> <![CDATA['Realities' i entreteniment blanc, les armes de la batalla entre Telecinco i Antena 3]]>

Després de 35 mesos consecutius sent líder a tot l'Estat, Telecinco perdia aquest agost la medalla d'or i empatava tècnicament amb Antena 3, la seva principal rival. El bon funcionament de Pasapalabra i les sèries turques han fet que la primera cadena d'Atresmedia escalés posicions fins a posar en perill el regnat de Mediaset, fins al punt que un dels seus programes insígnia, Sálvame, ha hagut de patir per les audiències. Un cop tancat l'estiu, sempre de consum televisiu anòmal, les dues cadenes es disposen a conquerir el tron apostant pels gèneres que dominen, els realities en el cas de Telecinco i l'entreteniment familiar en el d'Antena 3.

]]> <![CDATA[L’arxiu de la nostàlgia de TV3]]> Fa dos anys i mig que va néixer el No tenim vergonya, el programa construït a partir de fragments televisius de l’arxiu de TV3. I la seva eficàcia és indubtable perquè té una mena d’efecte hipnòtic. En l’edició del programa s’hi aprecia a aquestes altures més familiaritat amb el material històric a l’hora de seleccionar els fragments i una bona habilitat a l’hora de transmetre entre línies el missatge a l’espectador. En la tria televisiva hi ha una subtilesa que va de la indulgència a la mordacitat. És molt revelador fins a quin punt un programa que només consisteix en unir consecutivament petits instants televisius acabi dient tantes coses d’una televisió, d’un tarannà i d’una època. En l’era actual, en què bona part dels programes han deixat d’emetre’s des d’un plató, sorprèn el munt de contingut que es produïa en els mateixos estudis de TV3. I sobretot crida l’atenció l’ímpetu perquè hi passessin coses diferents. La tertulianització dels continguts d’avui dia, on dia rere dia veus pràcticament les mateixes persones assegudes en una taula, contrasta amb una televisió que rebia convidats, que estava oberta a l’imprevist, que treballava els continguts i que s’esforçava per oferir noves idees. No és que totes fossin bones, perquè hi ha molts moments de vergonya aliena per fer honor al títol del programa, però s’hi intueix creativitat i il·lusió per fer televisió més que no pas la inèrcia per omplir les hores.

]]> <![CDATA[Un 'reality' per combatre la sida]]>

En plena pandèmia de la sida a finals dels anys 80 i principis dels 90, la televisió va intentar convertir-se en una eina pedagògica per pal·liar el terrible rebuig social que els mateixos mitjans havien construït al voltant del VIH.

]]> <![CDATA[Els famosos reciclats de TV3]]> Dimarts al vespre en prime time a TV3 s’estrenava una de les novetats de la programació d’estiu: L'au pair. Diversos famosos de la cadena fan de cangur d’uns nens una mica entremaliats durant unes hores i donen així un jornada de descans als seus pares. Un dels laments més populars del confinament va ser els dels pares que van haver d’atendre els fills a jornada a completa. I si no volíem caldo, TV3 ens n’ha donat dues tasses. Ara hem de veure com són uns altres els que cuiden criatures. El programa utilitzava reiteradament el terme famós a l’hora de presentar els seus participants. De fet, en la mateixa narració es feia un pèl de burla de la dimensió limitada del concepte. La veu en off de Roger de Gràcia anunciava: “Comencem amb la Rosalía! No, home, no! És broma! Comencem amb els que mai tindran avió privat!” Els afortunats són Elisenda Carod, Miki Núñez, Jair Domínguez, Judit Neddermann, el mag Lari, Marc Martínez i Xavi Coral. D’entrada era obvi que els famosos estaven més pensats per encuriosir els espectadors que per il·lusionar els mateixos nens, que eren indiferents a la fama i al personatge i es mostraven més aviat tímids per la presència d’un estrany. 

]]> <![CDATA[Per què acaben els programes a quarts de tres de la matinada]]>

Com a persona que s’enfanga regularment en el fangar de les dades d’audiència, una de les preguntes que em fan més és per què algunes cadenes fan acabar els seus programes a hores tan intempestives. La resposta és: pel share. Intentaré fer un resum abreujat de com va la cosa. Hi ha dues dades fonamentals, en audiència, el nombre d’espectadors i la quota de pantalla. La primera magnitud mesura quants espectadors ha tingut un programa de mitjana. La segona expressa quin percentatge suposaven aquestes persones del total de televidents en aquell moment. Una quota -o share - del 10% vol dir que, a aquella hora, un de cada deu espectadors et mirava.

]]>