Algun dia algú haurà d’analitzar les lògiques en virtut de les quals quan Convergència i Unió influïa a Madrid va promoure com a vocals del Consell General del Poder Judicial un Luis Pascual Estevill o un Alfons López Tena, i com a magistrada del Tribunal Constitucional una Encarna Roca.

El Parlament de Catalunya va proposar el 2008 dos noms com a candidats a entrar al Tribunal Constitucional: Encarna Roca i Trias (Barcelona, 1944) i Antoni Rovira (Barcelona, 1952). La proposta va tenir el suport de CiU, PSC i PP i l’objectiu era molt clar: assegurar que en el nou TC que estaven negociant PP i PSOE hi hagués almenys una veu catalana, ja que Eugeni Gay abandonava la institució. Aquella vegada, però, PP i PSOE van obviar el Parlament i van optar per uns altres noms. Quatre anys més tard, però, Alfredo Pérez Rubalcaba va voler recuperar el nom de Roca, proposat pel PSC i amb el suport tàcit de Duran i Lleida. La seva elecció va ser saludada com una gran victòria del catalanisme pel llavors secretari d’organització del PSC, Daniel Fernández. La sociovergència pensava que havia col·locat un dels seus al TC, algú sensible a la realitat plurinacional de l’Estat, sobretot després del fracàs de l’Estatut, i als postulats progressistes en matèries socials.

Els últims a expressar la seva posició abans de procedir a la votació són sempre, per aquest ordre, la vicepresidenta del Tribunal Constitucional (TC), Encarna Roca, i el president, Juan José González Rivas. Quan la vicepresidenta –després de les intervencions de Cándido-Conde Pumpido i Juan Antonio Xiol i les respostes del ponent Pedro García Trevijano– es va pronunciar a favor de la inconstitucionalitat, el desenllaç del partit era de sis vots a favor de la inconstitucionalitat i quatre en contra.