La furia, segon i poderós llargmetratge de Gemma Blasco, és una pel·lícula feta absolutament des de les entranyes. Quan l'Alex, una xavala de barri que aspira a convertir-se en actriu professional, esbudella al pati de casa de la seva tia un porc senglar que acaba de caçar, la càmera de Blasco s’atura en el detall: primer, els intestins, i, finalment, el cor. És una escena inusualment gràfica al cinema espanyol recent (encara que dialoga meravellosament amb Las vísceras, el fantàstic curtmetratge d'Elena López Riera), i que contrasta amb la pantalla en negre amb la qual Blasco filma –deixant-ho en fora de camp visual, però no sonor– l'acte més violent d'un film marcat, de principi a fi, per la violència: la brutal violació que pateix l'Alex durant una nit de festa.

Àlex Monner (Barcelona, 1995) encara la setmana final de promoció d'El cover amb les forces justes per culpa del covid que acaba de passar. "Els primers quatre dies van ser durs però ara ja estic més o menys bé", diu amb la veu encara dèbil. A la comèdia musical que ha dirigit el també actor Secun de la Rosa –aquest divendres als cinemes–, Monner és un cantant de Benidorm que prefereix treballar de cambrer i repudia els cantants que imiten estrelles populars en hotels i bars de la ciutat. Però els seus principis trontollen quan coneix la Sandra, una imitadora d'Adele interpretada per Marina Salas.