Fa un parell de mesos, el musicòleg i crític Oriol Pérez Treviño va publicar, a Dinsic, el volum Tots els morts són un de sol, un assaig seriós i documentat sobre 27 misses de rèquiem. En un article també recent, el mateix autor documenta 1.055 rèquiems escrits entre el 1950 i el 1999 i deixa constància que el primer quart de segle XXI ja ha llegat 630 partitures basades en missa de difunts. Una curiositat: els segles XX i XXI són els del triomf del laïcisme, però, en canvi, la condició humana segueix preguntant-se per la mort i no deixa d’al·ludir a la forma sacromusical per excel·lència a l’hora d’intentar donar-hi resposta.

Aquesta és una història sobre l’apocalipsi, els focs que consumeixen Califòrnia i el triomf de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units. Però també és una història de gestos plens de tendresa, com la mirada del músic Rufus Wainwright (Rhinebeck, 1973) mentre Ludovic Morlot, el director de l’OBC, explica que ha perdut casa seva a Los Angeles a causa dels incendis d’aquestes setmanes. “Per poder afrontar la tragèdia, has d’entomar-la cara a cara. I la música em dona consol”, diu Morlot, que intenta mantenir el bon ànim i l’esperança en “la resiliència i l’esperit americà”.

‘Hadrian’

Auditori Jardins de Peralada, 29 de juliol

Estrenada a Toronto el 2018, Hadrian és la segona òpera del polifacètic Rufus Wainwright. Com en el cas de la primera (Prima donna, basada en els darrers dies de Maria Callas), el músic nord-americà pren com a punt de partença un personatge històric, en aquest cas l’emperador romà Adrià. Sol a la vil·la de Tibur (Tívoli), Adrià plora abans de morir el seu estimat Antínous, assassinat a Egipte.

]]>

Abans d'actuar al Palau de la Música Catalana amb un grup de pop convencional (baix, guitarra, bateria i teclats), Rufus Wainwright ha convocat aquest divendres la premsa al Palau Robert per presentar un projecte de la seva altra faceta, la de compositor líric: Hadrian, l'òpera del músic canadenc, es representarà el 29 de juliol al Festival Castell de Peralada en una versió semiescenificada i amb una proposta escènica inèdita construïda a partir d'imatges del fotògraf nord-americà Robert Mapplethorpe.

]]>

Passen els anys i la corprenedora veu de Rufus Wainwright va augmentant en colors, matisos i tècnica vocal, fins al punt que, tot sol al piano i a la guitarra, és capaç d’emetre harmònics com un violí, crear ambients i transportar-nos a escenaris gairebé teatrals. Ho va demostrar aquest dissabte al Festival de Peralada. Va sortir a l’escenari amb una poblada barba grisa i un vestuari menys glam que als seus inicis, tot i la samarreta gondolera i l’americana de color gris blavós amb solapes de lluentons –vermella l'una, rosa l’altra–, i va engegar amb Art teacher. “Estic content de tornar. Fa tres o quatre dies que soc aquí i gaudeixo de la platja i del pernil i em sento com a casa, al meu castell”, assegurava abans d’endinsar-nos per les tortuoses escales que pugen al Moulin Rouge amb La complainte de la butte.

]]>

El glamur és asseure’s a la biblioteca del Castell de Peralada lluint flors blaves a la camisa, pantalons curts i xancletes. Ben bé com si estigués fent un d’aquells extraordinaris vídeos casolans amb què va entretenir el confinament. “Peralada és molt màgic. Ens fa sentir com a casa. Al nostre gos Siegfried també li encanta, i això és molt important”, diu Rufus Wainwright (Nova York, 1973) al principi de la roda de premsa de presentació del concert que oferirà aquest dissabte al Festival de Peralada. Oriol Aguilà, el director del festival, el descriu com “el nostre trobador”, i el músic nord-americà recull el guant: “És molt interessant... Vinc d’una família de trobadors, i tots estem acostumats a ser molt versàtils”.

]]>