Un dàlmata, un gelat de stracciatella o una cookie. Aquestes són algunes de les imatges amb les quals s’identifica Alba Parejo, estudiant de sociologia i influencer que té una malaltia minoritària anomenada nevus congènit melanocític gegant. El seu cos està ple de pigues, taques i cicatrius que fa temps que va decidir deixar d’amagar: amb només 15 anys va obrir un compte d’Instagram per conscienciar la gent sobre la seva malaltia i la diversitat de cossos. Ara, amb 20 anys, acumula gairebé 43.000 seguidors. “Als 12 anys, que és l’època en què vols agradar a tothom, jo em fixava molt en el meu cos. La meva millor amiga del moment era molt guapa. A ella la miraven i li deien «Uau»; a mi em miraven i també m’ho deien, però la connotació era diferent”, recorda. “Se’m va ficar al cap que si no agradava als nois era per la meva pell i vaig entrar en bucle”.

Enxampo en Francesc Ferré (Corbera d’Ebre, 1988) en plena verema. “Aquest any ha arribat abans”, diu mentre imagina una bona collita. Tant ell com el seu germà Joan ja porten mitja vida a les vinyes, fent del Celler Frisach un lloc on cada got de vi és un homenatge a una terra plena de sacrificis. “Aquí la gent no parla d’abans i després de Crist. Aquí és abans i després de la Guerra Civil”, explica en Francesc.

Avís amb llums de neó: la febre de l'horòscop ha tornat, sobretot entre les generacions més joves. Sí, allò de conèixer quin signe ets, de saber sortir-te’n en una conversa (bàsica) sobre el tema o de deixar caure comentaris del tipus “si és que ets cabuda com un taure de manual!” torna a estar de moda. En alguns sectors de la població, de fet, ja és absolutament cool. Ho explica Charas Vega, la creadora de @charcastrology, un popular compte d’Instagram que produeix continguts sobre l'horòscop a través de mems que juguen amb referents quotidians de la cultura pop i l’actualitat del segle XXI. Efectivament, els suports per vehicular l’horòscop han canviat –els nous seguidors ja no van al final de les revistes o posen la tele a les cinc de la matinada, sinó que fan scroll– i les cares visibles també: ja no són Sandros Reys, sinó que s'han multiplicat i fan més la pinta de Charas Vega.

Gisela Vaquero volia dedicar-se al guió cinematogràfic, però un dia, mirant com un company de pis jugava a videojocs, va pensar que aquesta també podia ser una bona manera d’explicar històries. I s’hi va ficar de manera totalment autodidacta a través de tutorials d’internet. “Quan vaig veure que amb la programació podia crear personatges i fer que es moguessin en una pantalla, vaig pensar que era una de les millors coses que m’havien passat a la vida”. Més tard va estudiar un màster de disseny i programació de videojocs, on recorda que era l’única noia. “Ara mateix les dones només representem el 18,5% en la indústria del videojoc. La majoria, a més, fan feines d’administració o estan en la part més artística. En la programació, n’hi ha molt poques”.

Ana Polo és una de les meitats, junt amb Oye Sherman (Maria Rovira), d’un dels podcasts d’humor i feminisme de més èxit de Radio Primavera Sound, Oye Polo. Amb seccions com els Premis Bertín, en honor al macho Bertín Osborne i dedicats a bocamolls masclistes, Polo i Rovira demostren en cada capítol que la reivindicació pot ser tan combativa com divertida. Després d’anys treballant en ràdios generalistes, aquesta periodista transformada en humorista assegura que és en el format del podcast on ha trobat l’espai “per dir qualsevol cosa" i que se’ls "doni suport”. Assegudes en una plaça de Gràcia m’explica que l’etiqueta de feminista la du “amb orgull i responsabilitat” i sempre preparada per al qüestionament constant. 

Passejant pels passadissos interiors de l’Arxiu Històric de Barcelona, la Laura Fortuny passa per davant d’un munt de mapes gegants. “És el fons documental d’Ildefons Cerdà”, explica. I, com que la Laura sempre diu “Després de l’enderroc de les muralles de Barcelona ja no m’interessa gaire res”, no puc estar-me de fer broma amb ella: “Si poguessis, li demanaries a Cerdà que no fes caure les muralles medievals de la ciutat, oi?” I ella em rectifica: “No va ser cosa seva, ell era un visionari, però no va decidir enderrocar-les. Ara, quan visito una ciutat que encara conserva les muralles, ploro d’emoció”, segueix la broma, mentre continua obrint portes de la Casa de l’Ardiaca, la preciosa seu de l’Arxiu. I la mirada se li'n va a un feix de documents. Cada dia descobreix alguna cosa nova. I utilitzant les xarxes socials, acosta els arxius a la població.

És una realitat cruel que val la pena recordar aquests dies d’estiu: hi ha adolescents que passen anys sense anar a la platja perquè la societat en què vivim ha aconseguit que s’avergonyeixin del seu propi cos. Així de dur. “Primer comences amagant la panxa”, arrenca la maresmenca Tess Hache, que ha crescut a pocs metres del mar, “després aprens a tensar el cos per dissimular certes parts que no t’agraden, fas postures estudiades... i un dia et sents tan poc a gust, anar a la platja et genera tantíssima angoixa, que no hi tornes”. Històries com la seva, avisa Tess Hache, són més habituals del que ens pensem. 

“Hi ha organitzacions que parlen molt d’innovació però quan els preguntes què significa per a ells innovar no saben ben bé què respondre”. Durant els sis anys que va ser director de tecnologia del Comitè Olímpic dels Estats Units, Mounir Zok, nascut al Líban el 1977, va recórrer mig món fent conferències on explicava com la innovació tecnològica estava revolucionant el món de l’esport i com molts d’aquests avenços s’acabarien aplicant a altres àmbits com la salut o la nutrició. El 2018 va decidir instal·lar-se a Barcelona amb una consultora pròpia, N3XT Sports, des d’on coordina un equip de professionals repartits per França, els Estats Units, Itàlia, Suïssa i el Líban. Amb la pandèmia ha canviat els vols constants per les videotrucades i una vida més ordenada: “Vam crear l’empresa a Silicon Valley però la volíem traslladar a Europa. Vam fer una llista de ciutats on la indústria de l’esport i la innovació era forta. Londres, París, Estocolm i Barcelona estaven força igualades. En vam fer una altra de ciutats amb qualitat de vida, un lloc que fos prou atractiu per atreure talent de fora. I en això Barcelona no tenia rival”.

Amb 27 anys, l’enginyer aeronàutic Jon Garcia va decidir canviar la feina en el sector de la petroquímica per les olles i el forns. “Estava treballant en una feina realment bona, però la cuina sempre l’havia portat dintre i va arribar un moment en què vaig dir «Això m’apassiona»”, recorda Garcia, que va decidir fer un salt al buit i aventurar-se a estudiar cuina durant un any.

A Parets, els immigrants senegalesos no se’n saben avenir quan una filla del poble els parla en una de les seves llengües, el pulaar. “Has d’aprendre les llengües per entendre el lloc on vius”, explica Marina Ramon (Parets del Vallès, 1990), que va sortir de casa fa molts anys i no ha parat “d’anar d’un lloc a l’altre”. Ara és a Guinea Bissau, al Parc Nacional de Cantanhez, on treballa en el seu doctorat per la Universitat d’Exeter: un estudi sobre com afecta la lepra als ximpanzés. La Marina dedica la seva vida als primats. Quan parla, reconeixes la seguretat de qui ha trobat el seu lloc al món. I quan estàs amb la guàrdia baixa escoltant les seves explicacions, et sorprèn amb un sentit de l’humor esmolat, propi de qui s’ha acostumat a la cara de sorpresa de la gent quan els explica la seva feina. “La caca dels ximpanzés és una part central de la meva vida”, diu somrient. Ja hi tornarem, a les caques.

Punxar al cotxe la clàssica playlist de hits cantables és una barreja entre sentir-te molt viva i tenir arcades. Metafòriques, esclar. Sobretot t’agafen quan cantes –o crides– aquelles tornades que t’han marcat l’adolescència i la manera com has entès –per osmosi– l’amor. Les que canten a aquell amor invencible, que si no fa mal no és, que ha de ser l’objectiu (i centre) de la teva existència, gelós i apassionat 24/7. I heterosexual. Però els temps estan canviant i l’amor del segle XXI és cada cop menys aquell amor. Truco Tamara Tenenbaum, autora d’un dels assajos més venuts sobre l’amor dels últims temps –El fin del amor. Amar y follar en el siglo XXI– per saber cap on anem. L’argentina despenja la videotrucada amb el mòbil i apareix amb una dessuadora descolorida (a Buenos Aires és hivern) disposada a aclarir una mica la qüestió.

Documentant-se per a Ludomorfina (Icaria), el seu primer llibre sobre les apostes esportives, David Pere Martínez va entrevistar un home, ja madur, que ho havia perdut tot: “La seva dona va descobrir que era ludòpata el dia que la policia judicial va anar a desallotjar-los del pis”. També va conèixer menors d’edat que demanaven préstecs d’amagat amb targetes de crèdit dels pares fins a fondre-s’ho tot. Aquest psicòleg social, que és director tècnic a l’ONG Episteme i coordina la Unitat de Polítiques de Drogues de la UAB, reconeix que investigant les apostes ha descobert “un submon que pot arribar a ser més perillós que el de les drogues, perquè els deutes que es generen són molt més elevats”. Fa molts anys que estudia el consum de drogues, un àmbit en el qual “una nit de festa ja és un treball de camp”, però en el cas de les apostes l’ha sorprès trobar un negoci força hermètic que flueix a través de canals de Telegram on els anomenats tipsters –pronosticadors professionals– comercien amb la informació. “Les cases d’apostes envien el missatge pervers que guanyaràs diners sense fer res. Però el gran engany el fan els tipsters. La majoria són publicistes que fan creure als joves que podran convertir-se en professionals de les apostes”.

Entrevisto la periodista i experta en nutrició Núria Coll amb la mala consciència de tenir un paquet de galetes al calaix de la redacció, però el que em trobo és un terratrèmol que sacseja els meus –lamentables– fonaments alimentaris. Us avanço alguns dels preceptes per a una vida sana i per acabar amb el malestar intestinal, per si voleu anar per feina. "No prendre llet va ser la meva lliçó número 1". "Si no entrem a la cuina no hi ha esperança: si mengem take away no tindrem bona salut". "La verdura ha d’ocupar la meitat del plat de tots els àpats del dia. Cada dia verdura per dinar i sopar? Doncs sí". "Es deia: «Menja poc i sovint». No! No s’ha de menjar cinc cops al dia, sinó entre dos i tres". "És molt important descansar digestivament: si sopes a les 8, no esmorzis fins a les 8 o les 10". "No pots menjar tota la fruita que vulguis". "S’ha de cuinar sempre amb oli d’oliva verge extra, no oli d’oliva a seques, que és una barreja de les sobres dels olis vegetals passada per un procés que l'oxida i genera una inflamació contant al cos". "En general s’ha d’estar tirant a prim. El greix visceral provoca les malalties cardiovasculars que patim al segle XXI". "Estem sobrealimentats".

Rocío Quillahuaman s’ha convertit en una de les últimes sensacions del món de la il·lustració gràcies a les seves animacions d’humor mordaç que penja a Instagram i amb les quals dissecciona l’ambient artístic de Barcelona, però també els comportaments humans més absurds. Nascuda al Perú l’any 1994, Quillahuaman, que va arribar a Catalunya amb 11 anys, ha fet el salt a la televisió aquest any col·laborant a l’APM?, el programa que intentava mirar quan era adolescent “per encaixar entre els meus companys de l’institut”. “Quan [els responsables de l’APM? ] em van escriure per col·laborar amb ells em va fer il·lusió perquè per a mi era important fer vídeos en català”, remarca. Els companys d’institut que veien l’APM? són els mateixos que, potser sense voler-ho, van fer que la Rocío deixés de parlar en català. “Entre ells parlaven sempre en català però amb mi sempre ho feien en castellà, tot i que jo treia més bones notes que tots ells a l’assignatura de català. Vaig deixar de parlar en català per vergonya, perquè creia que si ningú el parlava amb mi era perquè jo el parlava malament”, reflexiona Quillahuaman.

Quan Gabriel Garroum (Barcelona, 1991) t’explica on s’acaba de doctorar et posa en estat d’alerta: “Al departament d’estudis de la guerra del King’s College de Londres. Un lloc on s’aplega gent obsessionada amb l’armament i la cursa nuclear, amb altres persones interessades en la identitat dins dels conflictes”. Després et tranquil·litza: “Jo soc dels segons”. I somriu. I et relaxes. I l’escoltes. Quan aquest barceloní va començar a estudiar polítiques, no es podia imaginar que la guerra de Síria modificaria el rumb de la seva carrera professional. “La meva idea no era dedicar-me a res relacionat amb Síria, la terra del meu pare. Per a mi, Síria eren records, el menjar del restaurant del pare, unes olors... Però un cop va esclatar la guerra, alguna cosa es va sacsejar dins meu. La identitat té aquestes coses, no les processes igual tota la teva vida”.

Hi ha persones a qui un dia els va canviar la vida. Dones i homes que són capaços de situar en el temps –i així ho expliquen– un dia que va marcar-los tant, que així són. Tant, que així pensen i viuen. Hi ha cops en què la vivència en qüestió és plaent –no té per què ser un tornar a néixer traumàtic– i aquest és el cas d’Erme Pedroso, que forma part d’aquest grup des de finals dels anys noranta. Des del dia en què, per primera vegada, la van convidar a navegar.  

L’Oriol Sala es va formar per ser lutier i va muntar un petit taller d’instruments finançat amb els diners que guanyava fent de cambrer als vespres. Vint anys després, la seva vida gira al voltant de la cuina i d’aquell taller el que recorda és que “va ser un desastre absolut”: “Era molt jove i no en sabia prou. Hauria hagut de fer el que vaig fer després amb la cuina: primer de tot saltar d’aquí a allà, tastar, aprendre...”