<![CDATA[Ara.cat - annual]]> 10 <![CDATA[L'esclat de la inestabilitat]]>

Encara faltaven dos anys per al cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, però els fets que acabarien desembocant en l’alçament ja s’estaven coent aquell 1921 d’ara fa 100 anys. Els ingredients del còctel els seran familiars: inestabilitat als carrers de Catalunya –aleshores pel pistolerisme-, crisi econòmica, descrèdit de la monarquia –amb una desfeta històrica al Marroc pel mig– i, amb menys importància, litigis entre Catalunya i l’Estat pels límits de l’autogovern, aleshores simbolitzat en la Mancomunitat.

]]> <![CDATA[24/7: Annual]]> Aquests dies fa cent anys d’un dels fets més transcendents de la història espanyola del segle XX, l’anomenat Desastre d’Annual, quan uns nou mil soldats, la majoria de lleva, van ser massacrats, sovint amb gran ferocitat, en els xocs amb les forces rifenyes d’Abd el-Krim. Aquest fet va tenir una repercussió enorme, però se’n parlarà poc. En part perquè a l’èpica espanyola no li escau evocar derrotes. Però també perquè Annual és el recordatori d’una guerra colonial desastrosa en tots els sentits. En una mena d’efecte Vietnam avant la lettre, l’opinió pública espanyola no entenia aquesta sagnia humana en una guerra inútil, injusta i absurda. La Setmana Tràgica havia començat dotze anys abans amb les protestes per l’embarcament dels reservistes cap a l’Àfrica. La guerra és també un desastre sobre el terreny, perquè la potència colonial aplica unes polítiques de terror esborronadores. Serà clau en la caiguda de la monarquia. I serà clau també en la rebel·lió militar que portarà a la guerra civil, protagonitzada pels militars africanistes –Franco al capdavant– que havien comandat aquell desastre i que acaben aplicant sobre la seva pròpia població algunes estratègies de terror assajades a la guerra colonial. No, no són coses agradables de recordar.

]]>