Des de la finestreta de l’avió, poc abans d’aterrar a Papeete, a Tahití, ja es poden distingir alguns dels illots que formen l’arxipèlag de les illes de la Societat. És una de les cinc agrupacions insulars que integren la Polinèsia Francesa, territori d’ultramar francès. Tan bon punt es trepitja l’aeroport internacional de Faa’a, es rep la primera mostra de l’hospitalitat polinèsia: els viatgers són acollits al ritme de l'ukelele i obsequiats amb collarets de tiaré (Gardenia tahitensis), una flor aromàtica que també s’ha fet servir amb finalitats medicinals des de fa més de dos mil anys.

Quan va esclatar la Guerra Civil, Josep Maria de Sagarra (1894-1961) feia anys que era un escriptor popularíssim, sobretot com a poeta i dramaturg. Això no va impedir que la FAI el posés en el punt de mira: no li perdonaven la posició social ni tampoc la vinculació amb l’Església catòlica. Per escapar-se de la fúria ressentida dels faieros, Sagarra va fugir a França amb qui aleshores era la seva promesa, Mercè Devesa. A París, la parella es va casar i, amb l’ajuda d’uns quants amics i de Francesc Cambó, partiren de viatge de lluna de mel a la Polinèsia francesa. Sagarra va fer la crònica d’aquell viatge i la va publicar, en versió castellana i censurada, l’any 1942. No va ser fins al 1964, quan l’autor ja era mort, que La ruta blava. Viatge a les mars del Sur es va publicar en la seva versió íntegra i original catalana. Maria Bohigas, que ara l’ha recuperat en una reedició a cura de Narcís Garolera, diu que aquest llibre és “un dels volums més extemporanis de l’època, la crònica d’una lluna de mel oceànica mentre la guerra incendiava el continent europeu”. És així.

La llanxa motora avança a tota velocitat per la gran llacuna, solcant una prima estela blanca sobre les aigües turqueses. A proa, la silueta d’un motu, un petit illot, es va engrandint fins a distingir-ne clarament la franja de sorra fina i la mitja dotzena d’altes palmeres que destaquen per sobre dels arbustos que en cobreixen la superfície. Uns minuts després la barca afluixa la marxa i s’atura just al costat de la platja. M’aclapara l’emoció quan salto a l’aigua i, avançant uns metres, arribo a trepitjar la sorra fina, plena de petits fragments blancs de corall i petxines. Aquest és un lloc amb què he somiat des de petit, quan vaig quedar impactat per la lectura de l’expedició Kon-Tiki. Fa 75 anys, sis escandinaus de llargues barbes i pell colrada pel sol van trepitjar aquesta mateixa platja després d’haver navegat durant 101 dies sobre un rai de troncs des de la costa del Perú per provar una teoria agosarada: que els polinesis venien d’Amèrica del Sud. Aquí, a l’atol de Raroia, una de les illes de l’arxipèlag de Tuamotu, a la Polinèsia Francesa, van acabar el seu periple. "Em sentia aclaparat. Vaig caure de genolls i vaig enfonsar els dits de les mans en la sorra seca i càlida", va escriure el cap de l’expedició, Thor Heyerdahl.

Ja quan l’expedició de Magalhães que donaria la volta al món per primer cop va arribar a la zona el 1521, van quedar-ne impressionats. Normal. És increïble veure com una persona pot enfilar-se a dalt d’una palmera de 80 metres d’alt com si res, grimpant pel tronc fent servir els peus i les mans. Un cop arribava a dalt, començava la pluja de cocos que tallava. No era bona idea passar per sota: un impacte de coco pot esberlar-te el cap. A la Polinèsia els cocos sempre han estat valorats, tant per menjar com fer joies i eines. Tan important és el coco, que ara presumeixen de tenir els campions mundials en ascens de cocoters. Sí, existeix aquest esport.