Estaven jugant a pilota. Eren joves, els 20 encara una fita en l'horitzó. Anaven a la seva, però no tant. "Això ja ho veiem a la tele, per què ho hem de veure també aquí?" "Això" no era violent, ni sorollós, ni brut. Que els molestés era tot un èxit. Els que jugaven a futbol a la platja eren ells, però el gol els hi havia marcat l'artista Ada Vilaró, l'organitzadora d'aquella concentració reivindicativa que tant destorbava els joves. Era la primera vegada que feia UrGente A Mar, una performance de plantejament tan senzill com impactant en l'efecte que provoca: 12 hores a peu dret sobre la sorra, de cara a l'aigua, en total silenci i quietud, amb la voluntat de fer presents tots els que s'hi aboquen amb desesperació i esperança, sense saber si arribaran vius a l'altra riba.

Si es fes un rànquing de frases tòpiques d'actors, habitualment pronunciades en el marc d'entrevistes també tòpiques, aquesta disputaria el quadre d'honor: "M'encanta ser actor perquè em permet viure la vida d'altres persones". Atribuïu la declaració a qui més us vingui de gust, a l'intèrpret que us enamora o al que no podríeu suportar ni intoxicats de Lexatin. Ser un altre, vet aquí la clau de l'ofici. Deuen ser minoria els que no han parlat mai en aquests termes. Però és realment possible ser un altre? N'hi ha que no ho tenen tan clar, ni després d'haver portat l'intent a l'extrem. Gabino Rodríguez ha assajat una resposta en format artístic a aquest interrogant. Es titula Tijuana, i és una de les 32(!) obres que han d'acabar formant part del projecte La democracia en México, de la companyia Lagartijas Tiradas al Sol. La podreu veure aquests dies al festival Temporada Alta, juntament amb les altres dues peces ja acabades del projecte: Veracruz i Santiago Amoukalli.

“El risc més gran és no arriscar-se”. Alfonso Vilallonga, una d'aquelles flors rares i ja només (però no només) per això valuoses de l'escena musical d'avui, va tenir a casa una escola excel·lent per aprendre a caminar per la vida: el joc. La llar familiar era “un casino” on pares, fills i amics es desafiaven en les variants lúdiques més diverses: pòquer, bridge, mus, backgammon. “En vaig ser campió d'Espanya amb 22 anys”, diu d'aquesta última modalitat, d'on va treure la lliçó que només els agosarats tenen opció de sortir-ne triomfants. Com un joc es va submergir també en el món de la música, l'altra activitat bàsica en una família d'estirp aristocràtica (ell és l'actual baró de Maldà, ‟un títol que porto però no ostento”, precisa).

Tenia molt mala llet, el Gallo Claudio. Era un autèntic sàdic. La seva especialitat era la violència sense motiu, i s'hi entregava amb delectació. Aquest animal mancat de tot sentit de la justícia protagonitzava uns dibuixos animats que van acompanyar la infantesa del dramaturg, director i inventor de performances escèniques Rodrigo García (Buenos Aires, 1964). Fill d'immigrants espanyols que un dia van tornar a casa, García rescata aquells dibuixos (ho ha fet altres vegades) en el seu últim espectacle, 4, que obre la nova edició del festival Terrassa Noves Tendències (TNT).