Soc a 1.817 metres d’altitud. A fora fa un fred relatiu, menys del que toca. A dins regna la calma -de moment- i tot és pur confort. Disseny i gastronomia a punt per ser devorats. És dissabte i tot està a punt de començar: aquell moment en què les perspectives d’un cap de setmana intens es disparen. Soc a Andorra, concretament a Soldeu, envoltada de (poca) neu i muntanyes plenes d’esquiadors.

Ocupa un lloc excepcional al bell mig del Born. Carrer del Rec cantonada amb el passeig del Born. El mític Sandwich & Friends ha donat pas a Casa Nova: un local que creua la modernitat amb la tradició i fa de la Barcelona de sempre la gran protagonista. I per això han recreat unes vitrines que homenatgen l’Almirall, unes columnes que et remeten al Marsella, una barra inspirada en el Paraigua; constants referències a la capital. Avui, les finestres estan obertes de bat a bat: total rendició al Born. La llum entra amb força, l’ambient del passeig es cola endins fins a l’última taula i entre els cambrers es respira alegria. És un restaurant familiar i de família: els socis són dos germans; la mare és autora d’alguns dels plats; el cap de sala és amic de la infància, i el cuiner -tot i que no de sang-, un més de la família.

El premi després de rodar 13 hores seguides dins d'un plató de televisió sense referència de llum ni pas del temps, és saber que acabaràs sopant en un dels locals més top de Barcelona. Jo m'he llevat a les 5.30 i tinc sensació de jet lag al cos. I, com sempre que matino molt, molta –però molta– gana.

T’imagines una instal·lació artística al voltant de la taula? Actuacions espontànies i en directe, una projecció de mapping al damunt del plat, gravacions per escoltar amb auriculars, una taula per compartir amb desconeguts i recomanacions de primera mà sobre com viure l’experiència. Si formes part del grup d’espavilats que coneixen i han provat el clandestí Spoonik Club ja sabràs de què et parlo. Si no, encara ets a temps de descobrir l’univers dels xefs Jon Giraldo i Jaime Lieberman. Aquesta vegada en un restaurant obert al públic i sense necessitat d’invitació prèvia. Una barreja d’influències mexicanes i colombianes amb essència mediterrània.

Barcelona passa per una fase nikkei: el ritme d’inauguracions de locals que aposten per la fórmula (Japó + Perú) = salvatge. En compto 3 en els últims dos mesos. I pel que m’expliquen, sembla que el ritme no para. I la veritat, no m'estranya: la combinació de salses andines, anticuchos i ceviches amb el format tataki, sushi, nigiri o uramaki resulten sorprenents. Ja ho diuen: la creativitat és fer col·lisionar improbables.

Fa dies que tinc el dia d’avui encerclat al calendari. Després de mesos sense veure’ns, toca retrobar-me amb una colla que viu més fora que dins. I que curiosament tinc la sensació que vaig veure ahir mateix. Com que és un dia especial, el lloc també ha d’acompanyar. Bibiana, què ens recomanes? La pilota és a la meva teulada. Fa temps que em ronda pel cap provar el germà petit de l’Uma (sí, aquell restaurant que va començar de forma clandestina i en el qual els seus propietaris et reben com si fossis a casa seva). Doncs el Nobook és paret amb paret. I és la seva versió més punky i desenfadada. A més, els plats que ofereixen són adaptacions de street food d’arreu del món. Perfecte per a la cita internacional d’avui.

Tot pot ser fumat. El pop, l’ànec, el pastrami, el verat, el formatge, la mantega. I tot això fumat –a part d’addictiu– és sa. I pràctic: ajuda a fer que els aliments es conservin més i millor.

He quedat a i cinc, i arribo a menys deu. ‟Bravo”, em diu l’últim whatsapp. Somric. Creuo la porta. I un wow llarg, pensat, i silenciós, m’acompanya fins al fons. Art efímer a l’entrada. Després, un homenatge a la cocteleria d'autor i sense alcohol. I, al final, un espai infinit on 1) entendre per què el matcha està de moda, 2) descobrir l'experiència artística del superfood i 3) gaudir de l’amplíssima oferta gastronòmica i cultural que ofereix el local. {…}

Els ingredients per a una tarda perfecta d’hivern inclouen manta i una bona pel·li (si pot ser que ja hagi vist, per si els plors del meu fill em tallen el fil). Poso Viatge a Darjeeling, de Wes Anderson, de fons. I si no la puc seguir sencera és igual, almenys els Kinks ens faran de banda sonora. I voilà, el que deia. This time tomorrow, where will we be? Pell de gallina. I la veritat és que no ho podria tenir més clar. Sé perfectament on serem demà a aquesta hora: al Mendl’s.

Correcte. Anar un dissabte a la Boqueria és per als valents. Més de 5 humans per metre quadrat, fruita a preu de plutoni i cops de colzes non-stop. Sí. Una pena. I més avui, que tinc ganes del clàssic matí de mercat.

Ctrl+Z constant. Popurri de sorolls. Desconcentració màxima. I feina a més no poder = DRA-MA: