Deixar la ciutat per marxar a viure al poble és tendència. I no és només una sensació, també ho diuen els números: el 2020 les ciutats catalanes van perdre prop de 42.000 habitants, mentre que els municipis de menys de 20.000 habitants en van sumar 18.900 més. Trobar una explicació general a aquest èxode no és fàcil, ja que cada cas és un món, però sembla evident que la pandèmia ha acabat d'empènyer a fer el pas els indecisos: la claustrofòbia, sentir-se tancat dins d'un pis durant el confinament, ha posat encara més al descobert els avantatges de viure al camp. Feia dècades que llegíem notícies sobre el despoblament de les zones rurals, però aquest viatge està començant a canviar de direcció.

REW

<<

El nen que volia ser pastisser publica cada setmana una il·lustració al New York Times. “Els plans no surten sempre com tu vols”, etziba divertit Javier Jaén. I no ho diu amb ironia. Ell era l’adolescent que somiava a estudiar periodisme i que va acabar fent disseny gràfic. Aquí se li va obrir un món, fins al punt de llicenciar-se en belles arts. “Volia saber més dels llenguatges adjacents al disseny. El meu s’ha anat construint més per les meves mancances que per les meves virtuts. No he sigut mai el típic nen que sabia dibuixar”.

]]>

REW

<<

“A la meva mare li encantava el Carnestoltes, de petita ens feia unes disfresses increïbles!”, recorda Verónica Alonso. El millor de tot? Que podia jugar amb els retalls que corrien per casa. “Sempre m’ha agradat dibuixar i fer roba. I també mirar videoclips. La música m’apassiona!”. Tot i això, es va matricular a filologia anglesa. “Després del primer any li vaig dir al meu pare que no, que el que jo volia era estudiar disseny de moda”. I ho va aconseguir. Adéu, Cantàbria. Hola, Barcelona.

]]>

REW

<<

El pare dirigia un cor infantil. La mare també. Així que Arnau Puigdellívol no se'n va escapar. A més de cantar, també tocava el piano i feia teatre. "Des de molt petit em van motivar amb la cultura. I jo ho disfrutava moltíssim", recorda. Va començar estudiant animació sociocultural, però va canviar-ho per estilisme. "A l’escola tothom volia dissenyar col·leccions, però jo no. El que més m’agradava era l'espectacle de les desfilades, tota la producció que hi ha al darrere. Vaig trobar el meu camí".

]]> REW

<<

"De petita sempre m’havia agradat la música. Cantava en cors i tocava el piano, però no tenia esperit d’artista", explica la granadina Leticia Martín, llicenciada en història de l’art i musicologia. Un màster en gestió cultural li va obrir les portes del Festival de El Escorial i dels Teatros del Canal de Madrid. "Sempre he treballat en arts escèniques, potser perquè m’agrada estar entre bastidors i organitzar", confessa entre rialles.

]]>

REW

<<

Va néixer a prop del mont Fuji, però un dels seus primers records és una aula plena de nens petits que parlaven una llengua estranya. "Era l’únic nen asiàtic de l'escola!" Però va sobreviure i, com la resta, també va créixer veient Bola de drac en català. “Quin mal ens fa el doblatge!”, etziba Yoh Kurashina, amb la cervesa a la mà. Parla japonès amb la mare, propietària del restaurant Una Mica de Japó, però és conscient que alguna cosa els separa. "Mateixa sang, cultura diferent".

]]>