No és que vulguin quedar-se a casa amb els pares. Res més lluny de la realitat. Els joves d'avui, com els de sempre, el que desitgen és viure la seva vida en llibertat, experimentar, descobrir, créixer per si mateixos, i si és possible fer-ho lluny del control i la tutela dels progenitors. Però el que en èpoques no tan reculades era relativament factible, ara s'ha complicat. El fet és que els nois i noies d'avui triguen molt a tenir una mínima estabilitat laboral (la temporalitat i l'atur són elevats) i, per tant, estan mancats dels ingressos que els permetin engegar una vida autònoma en condicions, en especial a causa d'un mercat de l'habitatge inaccessible a la seva butxaca. Per això els costa tant marxar del niu, i quan ho fan sovint és amb un habitatge compartit, una situació que s'allarga en el temps.

Llegim que a Sant Cugat hi ha tot d’amos de pisos que no renovaran els llogaters, perquè pretenen llogar-los però per habitacions. Cada habitació pot costar uns 500 euros, per tant, quatre persones, cinc, fan dos mil euros.

Els Naciri conviuen amb una altra família en un pis del Raval. A la força i per compartir despeses que d'altra manera no podrien assumir. En total són nou persones obligades per les circumstàncies de pobresa a viure sota un mateix sostre, tot i que no tenen res en comú i no es coneixien fins que uns compatriotes marroquins els van presentar perquè van pensar que els dos nuclis junts ho tindrien més fàcil per sobreviure a les despeses quotidianes que ofeguen les seves economies domèstiques. Com els Naciri, hi ha unes 75.000 persones –l'equivalent a la població de Manresa o Rubí, per exemple– que es veuen obligades a aquest multillarisme, el nom acadèmic d'aquesta modalitat que ja no és només una sortida per a estudiants sinó que s'ha convertit en el refugi de cada cop més barcelonins fins a arribar al 4,2% del cens. Les dades s'extreuen de l'Enquesta Sociodemogràfica de Barcelona, que radiografia les condicions de vida dels barcelonins i estima que del 2017 al 2021, amb la pandèmia pel mig, la cohabitació forçosa va créixer gairebé un punt i se situa ara en el 3,5% del parc d'habitatges.

Viure en un pis compartit cada cop és una opció més clara per als joves, que tenen molt difícil pagar un lloguer per viure sols. Però hi ha moltes diferències de preu en les diferents capitals de província espanyoles. Segons un estudi del portal immobiliari Idealista, Barcelona és la segona ciutat més cara per viure en un pis compartit, amb un preu de 395 euros mensuals, només superada de Sant Sebastià, on el preu se situa en 406 euros mensuals. La ciutat basca supera aquest any la capital catalana en el primer lloc del rànquing. La causa del canvi en el primer lloc es produeix perquè Barcelona és una de les ciutats on més ha baixat el preu, un 4,9%, mentre que a Sant Sebastià, tot i que també han baixat, la caiguda ha sigut molt més moderada, del 2,1%.