Es diuen Dora i Elena. Són mare i filla. I transiten per l’escenari convertides en diferents personatges que les porten d’Espanya a l'Argentina. De la guerra civil a la dictadura de Videla. 

María Eugenia Pujadas, nascuda a l'Argentina i neta d'exiliats catalans, tenia un any i mig quan pràcticament tota la seva família va desaparèixer. Ella era al bressol quan, una nit d'agost de 1975, el comando paramilitar i criminal Libertadores de América va entrar al domicili familiar, va segrestar els seus avis, els seus pares i dos tiets, i els van portar a un descampat per matar-los. A la casa, només van quedar ella i el seu tiet Víctor, d'onze anys. En Víctor va tornar a Barcelona, ella es va quedar als afores de la ciutat de Córdoba amb el seu avi matern i la seva mare, la Mirta Yolanda Bustos, que miraculosament va sobreviure però molt malferida. Quasi 50 anys després d'aquella tragèdia, la María Eugenia ha vingut per primera vegada a Catalunya i s'ha retrobat amb els cosins i tiets al recinte modernista de Sant Pau. Una reunió que ha estat possible, en part, gràcies al Memorial Democràtic.

“Espero que vegeu alguna cosa més que morts en aquestes imatges”. Aquest és el missatge del director nord-americà Jared Reed al públic que està a punt de veure la primera projecció de la pel·lícula maleïda que va rodar fa dècades, Matadero, un western de sèrie B filmat a la Pampa que va causar d'alguna manera la mort de part de l'equip. Aquesta escena de ficció obre la magnífica Matadero, primera ficció del cineasta i professor argentí establert a Barcelona Santiago Fillol (Córdoba, 1977), que adapta molt lliurement el text fundacional de la literatura argentina, El matadero d'Esteban Echeverría (1805-1851), que per a Fillol “grava en l'imaginari argentí la lluita entre les classes il·lustrades i les classes populars, fent que les populars siguin els bàrbars, les bèsties salvatges”.

Gràcies a la magnífica pel·lícula Argentina, 1985, de Santiago Mitre, la memòria de les víctimes de la repressió torna a sotragar consciències. Les Madres de Plaza de Mayo van ser fonts fonamentals del judici que evoca, amb el moment doblement emotiu de quan per pressions militars els fan treure del cap el mocador blanc per mantenir-se a la sala de vistes i quan, en llegir-se les sentències, se’l tornen a posar. Una de les cofundadores, Hebe de Bonafini, va morir diumenge passat a 93 anys.

L'actor Ricardo Darín (Buenos Aires, 1957) tenia només 28 anys el 1985, quan el fiscal Julio Strassera va rebre del govern democràtic d'Alfonsín l'encàrrec de portar a judici els líders militars que durant la dictadura argentina (1976-1983) havien sigut responsables de milers d'assassinats, tortures i desaparicions, i que seguien sent influents i poderosos. Darín, com molts argentins, no les tenia totes amb un judici que semblava destinat al fracàs, però amb els mesos es va anar entusiasmant. I amb motiu: Strassera va aconseguir la condemna a cadena perpètua dels dos màxims dirigents militars, Jorge Videla i Emilio Massera. I encara més important: el procés va visibilitzar les massives violacions dels drets humans comeses pels militars, i va fer palesa la necessitat de reparació i justícia.

El 1978, Argentina va acollir el Mundial de futbol. Maradona tenia 17 anys i encara no jugava. La competició, que va guanyar el país amfitrió, va servir per tapar la brutalitat i les misèries d’una dictadura que va imposar el terrorisme d’estat. Però molts argentins, i el món sencer, van fer veure que no ho veien. Un any abans de l’inici de la competició, les Madres de Mayo havien començat a reunir-se a la Plaza de Mayo de Buenos Aires per denunciar la desaparició dels seus fills a causa de la repressió del règim militar de Videla. Es calcula que van desaparèixer –o sigui, van ser assassinats– 30.000 persones.

És una condemna històrica perquè fins ara no s'havia aconseguit que els tribunals argentins incloguessin l'etiqueta de delicte sexual entre els molts crims que es van cometre durant l'última dictadura argentina a l'Escola de Mecànica de l'Armada (Esma). Ha estat el Tribunal Oral Federal número 5 de Buenos Aires el que ha condemnat els exmilitars Jorge Tigre Acosta i Alberto González a 24 i 20 anys de presó. Se'ls ha acusat d'exercir la violència sexual contra tres dones que van estar segrestades a l'Esma entre 1977 i 1979.