La mare de Ferran Cabecaran Marginet, desesperada per trobar el fill, va arribar a escriure al mateix Franco, l'octubre del 1941. El secretari personal del dictador li va dir que no en sabia res, però que es posés en contacte amb els responsables dels camps de concentració i dels batallons de treballadors. I així ho va fer. Va persistir i, durant tres anys, va pagar anuncis a La Vanguardia per si algú li podia donar notícies del jove soldat republicà desaparegut al Segrià el setembre del 1938. Tot va ser debades. A casa del seu germà, del Ferran no se'n va parlar mai, però la seva fotografia sempre va ser allà, a la vista, i ha estat finalment la seva besneboda la que n'ha reprès la recerca: el va inscriure el novembre del 2021 al cens de persones desaparegudes de la direcció general de Memòria Democràtica de la Generalitat.

A la taula que encara avui és en una de les sales de Cal Gravador, la primavera i l'estiu del 1938 hi estiraven els ferits que arribaven del front de la Guerra Civil. Els soldats republicans combatien a poca distància, a uns deu quilòmetres d'aquella casa. Ara no hi viu ningú, però havia sigut una de les més importants de Canturri, al terme de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), al vessant del riu Noguera Pallaresa. La taula és d'avet, de cinc metres per cinc, i va servir de llitera hospitalària. En una altra habitació hi havia una taula de vidre, que era on els metges de l'exèrcit operaven. Els qui no sobrevivien en aquest hospital de campanya, creat a correcuita per atendre els ferits més greus que no podien ser traslladats a altres hospitals de la Seu d'Urgell, els enterraven a l'Hort de la Font, a tocar de la masia.

Ha estat un camí llarg i tortuós, un estira-i-arronsa entre els partits polítics en què han aflorat els problemes que té Espanya a l'hora d'encarar el seu passat més recent. Finalment, però, aquest dimecres s'ha aprovat la nova llei de memòria democràtica espanyola al Senat sense cap esmena respecte al text que venia del Congrés. Aquestes són les principals novetats respecte a la llei vigent de l'època de Zapatero.

Mort el dictador, la por impregnava encara la vida de bona part de la població espanyola. El 1977 Esperanza Pérez va tornar del seu exili a Bèlgica decidida a trobar el seu pare, els seus avis i els seus oncles. Tots ells havien estat assassinats i enterrats en fosses comunes. Al llarg de més d’un any i amb l’ajuda del seu marit, que era taxista i la portava d’un lloc a l’altre, va recórrer diferents pobles de la província de Palència fins a trobar vuit dels seus familiars. Va acabar exhumant 150 víctimes del franquisme. “N’estic molt orgullosa. Va ser extenuant, tant físicament com psicològicament, però ho tornaria a fer”, diu des de casa seva, a Palència, on viu amb una germana i una tieta. Esperanza, que ara té 87 anys, tenia 18 mesos quan van matar el seu pare, els seus avis i els seus oncles: “Al meu pare li deien Juanón, perquè era molt alt, molt guapo i molt valent. L’únic que va fer va ser ensenyar a llegir i a escriure als infants més pobres”, diu encara indignada.

No és gens fàcil desenterrar els morts de la Guerra Civil, a Espanya. I, a vegades, el recorregut pot ser llarguíssim. Quan es compleixen 85 anys de l’assassinat de Federico García Lorca, la petició per trobar-lo i desenterrar-lo ha arribat al Tribunal Europeu de Drets Humans. Ha sigut Nieves García Catalán, neta de Dióscoro Galindo, una altra víctima que va ser assassinada juntament amb el poeta i dramaturg, qui ha presentat una demanda després que a Espanya el Constitucional es negués a investigar què va passar aquell agost de 1936. Es creu que a la mateixa fossa on van amagar Lorca, a banda de Galindo, hi ha també els anarquistes Francisco Galadí i Joaquín Arcollas.