En mans de Javier Ambrossi i Javier Calvo, l'edició 2017 d'Operación Triunfo va fer història. Aquest duet creatiu va demostrar que un reality es podia enfocar des del bon rotllo, la inclusió i la reivindicació de les emocions positives, en lloc d'esperonar la rivalitat, les baixes passions i la fama a qualsevol preu. De passada van connectar com ningú amb una nova generació que ha naturalitzat el seu vincle amb aquests nous formats audiovisuals i l'entreteniment de masses, també com a vehicle per representar la visió diversa de les identitats sexuals i de gènere. És ben lògic doncs que els també responsables de Paquita Salas hagin dut a terme la restitució de la figura de Cristina Ortiz, la Veneno, personalitat televisiva forjada a Esta noche cruzamos el Mississippi, el late night de Pepe Navarro a Tele5.

El canal de YouTube de Miranda Sings disposa de més de set milions de subscriptors i supera el miler de milions de visualitzacions. La Miranda és un personatge de ficció creat per la còmica Colleen Ballinger la gràcia del qual consisteix precisament a parodiar aquells youtubers anònims que pengen vídeos on canten, donen lliçons a través d'un tutorial o comenten aspectes de la cultura popular sense tenir consciència de la seva falta absoluta de talent o criteri. Al seu canal, Sings mostra la seva primera frustrada experiència amb Pokémon Go, ploriqueja sobre el fet de tenir la regla, versiona Justin Bieber i Adele, o ofereix consells sobre com es fa de cangur a un bebè. La seva capacitat per copsar els codis, comportaments i temàtiques preferides pels youtubers és inqüestionable. Però Ballinger ha creat un personatge que també deu molt a tradicions més clàssiques de l'humor. Els llavis pintats d'un vermell pallasso i la capacitat de gesticulació facial l'entronquen tant amb el mim com amb la comicitat slapstick dels dibuixos animats.

Sabíeu que les parelles més modernes pel que fa als rols de gènere practiquen menys el sexe? Aquesta teoria, que va tenir àmplia cobertura als mitjans fa un parell d'anys, cau com una bomba en la conversa que mantenen un grup d'amics al primer episodi d''Easy', la nova comèdia de Netflix. En una escena que podria ser d’un film de Woody Allen, tres parelles de mitjana edat de Chicago fan petar la xerrada en una inauguració artística quan un d'ells explica l'estudi. L'Annie i el Kyle no se'l poden treure del cap. El seu matrimoni no només s'ajusta al model de relació del qual parla la teoria, sinó que fins i tot el supera. A casa és ella qui treballa per mantenir la família, mentre que ell s’encarrega dels dos fills. Així que l’Annie decideix emprendre les mesures oportunes per contradir l'estudi...

Quan els Lumière van organitzar la primera projecció cinematogràfica a París no pretenien tant donar a conèixer un nou art audiovisual com vendre un dispositiu tecnològic. Auguste i Louis eren inventors i fills d'un poderós industrial que fabricava a Lió plaques fotogràfiques. En una època de furor inventiu i de guerra de patents, els germans es van proposar millorar un invent d'Edison, el cinetoscopi, per fer-lo més competitiu. Quan van exhibir per primer cop en públic La sortida dels obrers de la fàbrica o L'esmorzar del bebè no tenien com a prioritat mostrar la realitat quotidiana dels treballadors o la intimitat de les famílies burgeses. Ni establir les bases d'un nou llenguatge artístic. Les pel·lícules en si no importaven. El dispositiu era el missatge.

La televisió és edatista? Malgrat que els vells, i encara més les velles, conformen una bona part del gruix de l'audiència televisiva, resulta difícil veure ficcions on tinguin el mateix protagonisme que adolescents, joves o persones de mitjana edat. La gran excepció a aquesta regla va ser Las chicas de oro, aquella sitcom que ho va petar a finals dels 80 i principis dels 90 en què quatre dones madures compartien pis i les tribulacions pròpies de les seves edats respectives. Les protagonistes no només eren dones sense home (viudes o divorciades), també traspassaven l'edat que habitualment la televisió marca com a límit per concedir-te espai a la pantalla. La sèrie de Susan Harris també va contribuir al procés de trencament amb la família tradicional com a nucli de la sitcom que culminaria Friends poc després. Las chicas de oro demostraven que hi havia altres formes de convivència autònoma per a les dones més enllà de casar-se i tenir fills. El seu humor, amb acudits sobre les xacres típiques de la vellesa, va quallar contra tot pronòstic entre el públic de totes les edats.