Óscar Onrubia (Barcelona, 2000) s'ha proclamat fa poc campió d'Europa de bàsquet en cadira de rodes després de liderar la selecció espanyola a la fase final de Sarajevo. Fill del barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs, va patir de menut una sèpsia meningocòccica que el va deixar amb una doble amputació tibial i sense dits a les mans. Però l'Óscar no és d'aquells que ha nascut per estar quiet. Aquest barri, que carrega un estigma, va convertir-se en l'escenari de la seva història per enamorar-se de l'esport i la música. Amant del cinema i dels tatuatges, ara és un dels millors jugadors d'Europa. Rep la trucada de l'ARA a Albacete, on viu i brilla amb l'Amiab Albacete, el campió de la Champions de bàsquet adaptat.

Fiona Pinar estava esquiant a La Molina amb dues amigues quan va patir una caiguda. Totes tres eren esquiadores experimentades, però aquell dia una de les pistes estava glaçada. La ripollesa va perdre l’equilibri. “Vaig veure neu i vaig notar molt fred a la cara… i després, res", recorda. La patacada va ser molt gran. Quan es va aixecar, no tenia la bota d'esquí posada. “Vaig notar que el peu mirava cap a un costat i el genoll, cap a l’altre. Crec que vaig xocar contra alguna cosa, però jo no recordo res”, va explicar durant una entrevista a La Revuelta. El seu testimoni de com li van amputar un peu es va fer viral.

Tres mesos i mig després de coprotagonitzar una de les escenes esportives de l'any, Mia Carol accedeix a parlar amb l'ARA. A la marató dels Jocs Paralímpics el vigatà feia de guia d'Elena Congost, una atleta que pateix un 95% de ceguesa, quan a pocs metres de la línia de meta va començar a patir rampes. Ella va deixar anar breument la corda que els unia per ajudar-lo, fet que va provocar-ne la desqualificació. La decisió va generar un tsunami de suports. "La sensació que tinc és de tranquil·litat, però ara el que necessito és girar full. Ens heu ajudat a difondre una injustícia, però els mitjans de comunicació encara em feu nosa", diu.

Elena Congost, l'atleta catalana que va ser desqualificada de la marató dels Jocs Paralímpics de París després de travessar la línia de meta en tercera posició, reclama el seu premi a través d'una carta. “Hem escrit una carta amistosa al Comitè Olímpic Internacional (COI), el Comitè Paralímpic Internacional (IPC), el govern francès i els organitzadors dels Jocs en què els reclamem la medalla i que aquesta sigui compartida amb l’altra atleta, la que va acabar en quarta posició. Hem donat de temps fins al 20 d’octubre i, si no obtenim resposta, obrirem la via judicial”, diu.

El 28 d’agost va tenir lloc la inauguració dels Jocs Paralímpics de París, disset dies després que finalitzessin els Olímpics. Una separació temporal que possiblement respon a qüestions organitzatives, però que, d’altra banda, visibilitza clarament la segregació i jerarquització social que hem establert entre els que es considera que posseeixen plenes capacitats i els que no. Però, qui decideix i a partir de quins valors i interessos s’estableixen els límits d’aquesta capacitat, de la qual es desprèn la idea de discapacitat? La inclusió hauria de ser una qüestió fonamental en tota societat, i esdeveniments com uns Jocs Paralímpics han de tenir vocació d’exemplaritat, de cara a un món que, en aquesta matèria, el més calent encara ho té l’aigüera. La roba, pel fet d’acompanyar el nostre cos en tot el que fem i condicionar-ne la relació amb el món, encara és més determinant en l’esport, on la mobilitat és fonamental. Per tant, com haurien de ser els uniformes paralímpics?

El primer cop que Sergio Garrote (Barcelona, 1977) va provar una bicicleta impulsada amb els braços va acabar amb els músculs adolorits. Era extremadament dur, calia molta força. Però alguna cosa va despertar-se dins seu, havia trobat un esport que el faria feliç. Uns anys després, ja era campió mundial i paralímpic. L'any 2001, un accident laboral li havia provocat una lesió medul·lar que el va deixar en cadira de rodes. Després de patir-lo, va vendre les dues bicicletes amb les quals solia sortir els caps de setmana i es va comprar una consola de videojocs que no va fer servir gaire. Van ser mesos durs en què havia d'adaptar-se a una nova realitat, a obligar-se a no quedar-se a casa. La handbike, la bicicleta impulsada amb els braços, seria la seva sortida. "Soc més feliç que molta gent que camina. Estic en un moment personal molt bo. Soc esportista, soc ciclista, sense més etiquetes", explica.

La capital francesa inaugura una nova edició dels Jocs Paralímpics, programats del 28 d'agost al 8 de setembre. Serà el primer cop que París en sigui seu, perquè el 1900 i el 1924, els altres anys en què va ser seu olímpica, encara no existien. La cerimònia ens ha deixat moltes imatges, entre les quals hem seleccionat les més destacades.

Pocs dies després que Tom Cruise s'emportés la bandera olímpica de París a Los Angeles, la capital francesa inaugura una nova edició dels Jocs Paralímpics, programats del 28 d'agost al 8 de setembre. Serà el primer cop que París en sigui seu, perquè el 1900 i el 1924, els altres anys en què va ser seu olímpica, encara no existien. Amb dos milions d'entrades venudes, arriben envoltats encara de l'optimisme que van generar els Jocs Olímpics, cita que va generar un consens molt positiu. Tot i que en pocs dies França ha tornat a les picabaralles polítiques, els Paralímpics arriben amb el repte de batre el rècord d'espectadors en aquesta mena d'esdeveniments, en part gràcies al fet que molts parisencs que van marxar de la ciutat a l'agost ara volen veure amb els seus ulls les instal·lacions esportives temporals aixecades en espais icònics com la Torre Eiffel, on es farà el torneig de futbol per a cecs.

No es tractava només d'intentar guanyar. Als Mundials de paraesquí alpí organitzats per la Federació Internacional d’Esquí (FIS) aquesta darrera setmana a Espot han competit un munt d'esportistes que han decidit que no tenen límits malgrat haver patit ensopegades a la vida. Esportistes a qui els van dir que no podrien competir, que de vegades semblava que tirarien la tovallola però van sobreposar-se a les dificultats. En total, representants de 26 països han participat en les disciplines d'eslàlom, eslàlom gegant, alpí combinat, supergegant, descens i eslàlom paral·lel. Es tracta d'una competició adaptada a atletes amb discapacitat física, com ara lesions medul·lars, deteriorament de la coordinació o amputacions i problemes de visió, dividits en les categories masculina i femenina.

El mateix dia que rebia la notícia que la Federació Catalana d’Esports de Persones amb Discapacitat Física l'havia escollit millor esportista de l’any, Montse Alcoba patia per la feina. "Quan aconsegueixes un èxit et conviden a fer-te una foto amb el president de la Generalitat, però després el departament d’Educació em diu que si demano tres dies de festa podria perdre el meu lloc a l’escola on faig de mestra. Que em traurien de la llista de la borsa de treball. Que aquests tres dies poden tenir conseqüències", es queixa.

S'ha acabat la cita paralímpica a Tòquio. La capital nipona va celebrar del 23 de juliol al 8 d'agost els Jocs Olímpics i, després, va arribar el torn dels esportistes paralímpics que, des del 24 d'agost, s'han disputat les medalles a la ciutat japonesa. Els catalans n'han sortit ben parats. Fins a tretze metalls s'han penjat els atletes paralímpics de casa nostra de les 36 medalles que s'ha endut la delegació espanyola. Amb la cerimònia de clausura d'aquest diumenge es donen per finalitzats els Jocs més atípics dels darrers anys, condicionats per la pandèmia.

La nedadora vallesana Sarai Gascón, de 28 anys, ha aconseguit als Jocs Paralímpics de Tòquio la seva setena medalla paralímpica després de revalidar la medalla de plata que ja havia aconseguit fa cinc anys als Jocs de Rio de Janeiro en la final dels 100 metres lliures en categoria S9. A més, la terrassenca ha establert un nou rècord d’Europa d’aquesta categoria amb un temps d’1 minut, 2 segons 77 centèsimes i ha acabat just per darrere de la campiona, Sophie Pascoe, de Nova Zelanda. Gascón havia guanyat la medalla de plata en els 100 braça el 2008 a Pequín quan tot just tenia 16 anys. A Londres va endur-se una plata en 100 papallona i bronze en 100 lliures l’any 2012. I als Jocs de Rio de Janeiro del 2016 van arribar tres medalles de plata en els 100 lliures, 100 papallona i 200 estils. Gascón, que amb 9 anys s'entrenava amb altres nens malgrat que li falta mig braç de naixement, ara té el repte de guanyar una medalla d’or.

De petit li van diagnosticar retinosi pigmentària. A poc a poc va anar perdent camp de visió i nitidesa, fins que va deixar de veure-hi per complet quan tenia tretze anys. Però això no va aturar Gerard Descarrega (la Selva del Camp, 1994). En lloc del futbol o el bàsquet, va escollir l'atletisme i va entrenar sense descans. Primer per afició i després per continuar complint somnis. I aquest cap de setmana s'ha complert el somni més gran. Als Jocs Paralímpics de Tòquio, ell i el seu guia, Guillermo Rojo, s'han penjat l'or en els 400 metres T11.

La primera vegada que Abbas Karimi va saltar a una piscina, l'aigua li va permetre refrescar-se de la calor de Kabul. Karimi, de 24 anys, va néixer sense braços. I la piscina també li donava una sensació de llibertat i protecció. A mesura que avançava ràpidament per l’aigua, primer amb una armilla salvavides i després guanyant curses, va descobrir un lloc on podia superar els tràngols que havia patit.

Amb 17 anys, Ludwig Guttmann passava els estius en un hospital fent de voluntari. Els seus pares estaven ben orgullosos d'aquell noi que entraria aviat a la universitat per estudiar medicina. Seria el primer a fer-ho de la família, ja que els Guttmann eren gent modesta. El pare del Ludwig destil·lava licors de manera artesanal i la mare era mestressa de casa. A més, eren jueus. I durant molts anys als jueus se'ls havia tancat la porta als estudis superiors, a l'Imperi Alemany. Però a inicis del segle XX tot semblava canviar i l'havien acceptat a la Universitat de Breslau.

Jordi Morales (1985, Esparreguera) ho té clar: "Tot el que hem treballat aquests últims mesos i anys ha sigut per arribar a aquest moment". Ara, des de Tòquio, recorda a l'ARA com van ser els seus inicis en el tenis de taula adaptat, reflexiona sobre com espera que siguin els seus sisens Jocs Paralímpics i confessa quines han sigut les dificultats que l'han fet més fort per arribar on és ara.

Montse Alcoba (1981, Sabadell) despenja la videotrucada des de la Vila Olímpica de Tòquio amb un somriure enorme darrere la mascareta que se li reflecteix en els ulls. "Encara estic assumint ser aquí", explica entusiasmada. La catalana disputarà els seus primers Jocs Paralímpics i, per què no, espera penjar-se una medalla més aviat que tard. La seva vida no ha sigut un camí de roses, però des de l'accident va acceptar la seva realitat i no va deixar mai de lluitar pels seus somnis. Al Japó complirà l'últim que li quedava.