<![CDATA[Ara.cat - Gerard Casau]]> 10 <![CDATA[L'editor de llibres]]> 1929. Un editor rep un gruixut manuscrit, rebutjat per tots els professionals literaris de Nova York. Encuriosit, decideix donar-hi un cop d'ull. Queda captivat per l'exuberància de la prosa, i finalitza la lectura amb el somriure de qui sap que té una cosa única entre les mans. És en aquest instant d'epifania quan apareix en pantalla el títol original de la pel·lícula, Genius, que els distribuïdors han volgut estrenar com L'editor de llibres. La traducció, pragmàtica com ella sola, escapça l'abast temàtic d'un film que dubta sobre qui és més brillant, l'artista excèntric que s'expressa de manera incontenible, o bé la persona que sap detectar un brot de talent i procedeix a polir-lo. Una dicotomia representada en les figures històriques de l'escriptor Thomas Wolfe i el seu descobridor i àncora terrenal, Maxwell Perkins, interpretats respectivament per Jude Law, abandonat a les ganyotes per exigència del guió, i Colin Firth, que fa de la contenció una medalla a la dignitat.

]]> <![CDATA[La chica del tren]]> La chica del tren comença com una actualització en moviment de La finestra indiscreta, amb la Rachel (Emily Blunt) observant el comportament dels inquilins de les cases que albira en els seus trajectes diaris en tren. Però aquesta adaptació del bestseller de Paula Hawkins no triga gaire a abandonar les vies, deixant l'espai del vagó com una mera anècdota, per descobrir-nos que l'interès de la Rachel no és purament voyeurista, i que la seva vida i la de les dones que observa, la Megan (Haley Bennett) i l’Anna (Rebecca Ferguson), estan lligades per una cadena de traïcions que culminen en la desaparició d'una d'elles. La investigació que fa de la Rachel una improvisada detectiu es combina amb una projecció d'estils de vida idealitzats (per a la protagonista, alcohòlica i abandonada, la maternitat i la vida conjugal de l'Anna i la Megan ho és “tot”) que s'haurien d'erosionar a cada gir de guió. Però la suma de revelacions no aconsegueix alterar la manera com percebem el fons conservador de la narració; potser perquè l'abundància de primers plans del rostre desencaixat d'Emily Blunt busca un dramatisme frontal, sense el verí que podíem trobar, per exemple, a Perduda. O bé perquè, tenint en compte que aquesta és una història escrita i protagonitzada (i fotografiada!) per dones, potser hauria sigut més interessant comptar amb una mirada femenina que donés a la posada en escena la fosca sonoritat còmplice que demana l'obra, i que a Tate Taylor sembla escapar-se-li.

]]> <![CDATA[Un monstre em ve a veure]]> La monstruositat terapèutica

Siobhan Dowd volia dedicar un llibre al teix, l'imponent i longeu arbre l'escorça del qual posseeix propietats anticanceroses, que havien ajudat a tractar el càncer de mama de l'escriptora. Dowd va morir l'any 2007 i va deixar el projecte inacabat, però Patrick Ness en va agafar el relleu, i d'allà va sorgir Un monstre em ve a veure, una novel·la juvenil en què el teix es converteix en una criatura gegantina que cada nit visita el Connor i li explica contes que ajudaran el noi a assimilar la barreja d'emocions que li causa la convivència amb la malaltia terminal de la seva mare. La història de Dowd-Ness va cridar l'atenció de Juan Antonio Bayona, que la va triar com a base del seu tercer llargmetratge.

]]> <![CDATA[El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares]]>

Dos detalls just a l’inici d’El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares ens avisen que ens trobem davant d’un Tim Burton en bona forma: quan cau la nit, un acolorit suburbi de Florida (¿potser el mateix on transcorria Eduardo Manostijeras?) s’omple de boira i ombres, com un malson gòtic conseqüència d’una insolació. Allà trobem un Terence Stamp amb les conques dels ulls buides, privat de la penetrant mirada que el va convertir en icona del cinema europeu.

]]> <![CDATA[El hombre de las mil caras]]> El hombre de las mil caras és al mateix temps una desviació i una conseqüència lògica en la filmografia recent d’Alberto Rodríguez. Desviació perquè l’allunya dels escenaris de la seva Andalusia natal, i perquè els espais oberts de La isla mínima han donat pas a una obra que transcorre en bona part en despatxos i pisos discrets. I conseqüència perquè després de calibrar la moral d’Espanya a través dels codis del thriller, ara fa un pas endavant per agafar les regnes d’una història que exposa noms i cognoms ben coneguts (i, en alguns casos, encara actius), presentant el contraplà de la molt mediatitzada fuga i posterior detenció de Luis Roldán a mitjans dels anys 90.

]]>