10 La propera pellqueda obert a múltiples interpretacionsÀlex Monnerflash-backsLa propera pell

]]> L'any 1991, Oliver Stone va dirigir JFK, una de les seves millors pel·lícules: un retrat calidoscòpic i incisiu de la impenetrable xarxa de corrupteles i interessos creuats que van envoltar l'assassinat de Kennedy. Una vibrant elegia per a una Amèrica abocada a la fi d'un somni d'esplendor. Snowden, el biopic que ha dirigit Stone sobre l'home que va destapar el sistema d'escoltes massives de l'Agència de Seguretat Nacional ianqui, comparteix amb JFK l'ambició d'erigir-se en una radiografia de cos sencer d'un conflicte amb múltiples ramificacions. Així, prenent Edward Snowden gairebé com un pretext, Stone ataca tots els fronts oberts: la falta d'escrúpols dels serveis secrets, la hipocresia dels polítics (amb Obama en el centre de la tempesta), la responsabilitat dels mitjans de comunicació, el desconcert d'una ciutadania atrapada entre l'inconformisme i la ignorància. La pel·lícula té el coratge de no deixar gaires caps per lligar –la seva denúncia contra la perversitat i immunitat dels poders fàctics no podria ser més contundent–, però s'encalla en la confecció del fil conductor del relat: una ensucrada i insubstancial història d'amor que intenta injectar emoció en una pel·lícula eminentment factual, analítica.

]]> No han passat ni tres mesos des de l'estrena de la sublim Sunset song i ja tenim la fortuna de retrobar-nos amb el talent desbordant del britànic Terence Davies, que a Història de una pasión no només reconfigura en clau poètica les regles del biopic en la seva aproximació a la vida i mort d'Emily Dickinson, sinó que també elabora el seu film més confessional, tant a nivell personal com artístic. Al llarg dels anys, en entrevistes, Davies ha parlat de manera força crua sobre el seu celibat i sobre la inviabilitat de l'amor. En aquest sentit, la figura de Dickinson esdevé un reflex del turment interior del cineasta, canalitzat en un drama que té l'espessor emocional i filosòfica del cinema d'Ingmar Bergman.

]]> Sota l’aparent calma que destil·len les imatges de La reconquista s’hi amaga un torrent arremolinat d’emocions i idees. Els protagonistes -una parella que es retroba molts anys després de compartir un amor d’adolescència- fan gala d’un notori autocontrol fins que es va apoderant d’ells una nostàlgia visceral: el vívid record d’aquell primer amor pletòric i tempestuós. Per la seva banda, Jonás Trueba, el director i guionista del film, planteja un elegant i sobri relat en tres actes: nit màgica, retorn a la realitat i viatge al passat. Tanmateix, aquesta estructura elemental amaga en realitat un esquiu i fructífer joc de ressonàncies. La pel·lícula comença amb els vells amants retrobats parlant dels seus retrobaments anteriors amb altres parelles. Una matrioixka narrativa que revela un dels grans temes de La reconquista : la misteriosa relació entre una vivència i el seu record, una memòria que pot ser invocada per una paraula, per una abraçada o per un somni.

]]> Per als que pensem que el portuguès Pedro Costa és un dels grans cineastes del segle XXI, l'estrena de Caballo dinero és tot un esdeveniment. No només per l'oportunitat de tornar a meravellar-nos amb , a uns enquadraments que remeten al cinema de Yasujirō Ozu, John Ford o Jacques Tourneur. Sinó sobretot pel retrobament amb la integritat humana i cinematogràfica de Costa, expressada en el seu inesgotable compromís amb els habitants del barri lisboeta de Fontainhas, oblidats pel progrés i per l'Europa del benestar.

]]>