"Un drôle de dimanche no té cap mena d'interès", afirmava Jean-Luc Godard a Cahiers du cinéma sobre aquest film de Marc Allégret de 1958 del qual només acaba salvant un dels intèrprets, aleshores encara poc conegut. "Jean-Paul Belmondo (...), en Michel Simon i en Jules Berry del futur, però caldrà utilitzar aquest actor genial d'alguna altra manera, en un altre lloc". Godard s'aplica la lliçó i l'escull com a protagonista del seu primer llargmetratge, À bout de souffle, el film-far de la Nouvelle Vague. Som al caire dels anys seixanta, i tot de corrents cinematogràfics renovadors arreu del món actualitzen referents, temàtiques i estètiques. També la idea de star-system. Les estrelles masculines sorgides als cinquanta capgiren el concepte tradicional de galant i encarnen variants diverses de la figura del rebel, el nou tipus de protagonista que defineix l'època. A la carismàtica vulnerabilitat de James Dean, la visceralitat sexual de Marlon Brando i el nihilisme obrer d'Albert Finney, s'afegeix com a aportació francesa el tarannà murri i seductor de Jean-Paul Belmondo, l'intèrpret amb el rostre d'un boxejador tendre mort aquest dilluns als 88 anys.

Jean-Paul Belmondo ha mort als 88 anys, segons ha informat l'agència de notícies AFP. Bébel, com era conegut pel públic francès, va ser una de les grans estrelles del cinema europeu del segle XX, va protagonitzar algunes de les pel·lícules més importants de la Nouvelle Vague i va transitar després al cinema d'acció, el thriller i la comèdia. Actor d'un físic peculiar ("Ets massa lleig", va dir-li un professor d'art dramàtic) i una energia interpretativa desbordant, Belmondo va trencar motlles estètics i va marcar una època gloriosa del cinema francès, formant parella de vegades amb el seu amic Alain Delon, d'una bellesa més refinada. Al final de l'escapada, Borsalino, La sirena del Mississipí, Cartouche i L'home de Rio, entre moltes d'altres, el van convertir en l'intèrpret preferit dels francesos, un símbol nacional. Tant, que als anys 90 un director francès es queixava que "el públic d'una certa edat ja només va al cinema quan estrenen una pel·lícula de Belmondo".