L’11 de setembre del 2001 l’aleshores president dels Estats Units, George W. Bush, era a la localitat de Sarasota, Florida. Havia fet nit allà perquè a primera hora visitava una escola de primària. Mentre llegia un conte als nens i nenes va rebre la confirmació de l’atac terrorista, després que ja fossin dos els avions estavellats contra els emblemàtics edificis de Nova York. Bush va ser evacuat. A l’aeroport de Sarasota, l’Air Force One l’estava esperant amb els motors engegats i es va enlairar precipitadament fent una maniobra insòlita com a estratègia per evitar un possible atac contra el president dels Estats Units.

L'FBI va desclassificar aquest dissabte al vespre un document fins ara secret sobre la seva investigació dels atemptats de l'11 de setembre del 2001, just el dia que es complien vint anys de la tragèdia. L'informe, de 16 pàgines, analitza la possible implicació del govern de l'Aràbia Saudita en la preparació de l'acció terrorista, però no arriba a cap conclusió ferma sobre aquesta qüestió.

Unes samarretes i una pila de texans coberts de cendra a l'aparador d'una botiga de roba situada a prop les desaparegudes Torres Bessones és una de les imatges que tinc més clavades a la retina del meu primer viatge a Nova York, només unes setmanes després dels atacs. En tinc d’altres: gent plorant mentre miraven les innombrables fotografies de desapareguts somrient penjades a la tanca que delimitava els treballs de recuperació, un camió de bombers a Times Square envoltat de flors i espelmes, i banderes, banderes dels Estats Units per tot arreu. Però aquell aparador, un moment del temps congelat, juntament amb l’olor de cremat i el fum que encara envoltava la zona, em va impactar especialment perquè em va teletransportar a l'horror d’aquell 11 de setembre.

Diré una barbaritat: el més decisiu de l’11-S va ser la imatge, repetida fins a l’infinit i que encara conservem a la retina, de les Torres Bessones desplomant-se. M’explico. El desenvolupament de les forces productives ha fet possible compartir materialment les fantasies: podem fer visibles els nostres desitjos més humits, les nostres temptacions més kitsch, els nostres projectes més desmesurats, i això en un context d’emulació o rivalitat capitalista en la qual és imperatiu multiplicar tant els mitjans com les obres. Les Torres Bessones de Nova York eren una fantasia, resposta i prolongació de fantasies prèvies l’existència de les quals en l’espai reclamava torres cada vegada més nombroses i cada vegada més altes. Així, en virtut d’aquest impuls, que no és només econòmic, el nostre món s’ha anat omplint de productes humans el pes dels quals supera des de l’any 2020 el de la biomassa d’origen natural. En una societat “d’imatges”, les Torres Bessones no eren només en l’espai: residien en la libido global i també, per tant, en la nostra pulsió global de mort.

Un a un, els noms de les 2.977 persones que van morir als atemptats de l'11 de setembre del 2001 han ressonat aquest dissabte a la Zona Zero de Nova York, el mateix lloc on fa exactament vint anys dos avions van impactar contra les Torres Bessones, en un atemptat jihadista que va canviar el món. A les 8.46 (les 14.46 a Catalunya), just al moment en què el vol 11 d'American Airlines va impactar contra la Torre Nord, els familiars de les víctimes i les autoritats que han assistit a l'acte han fet un minut de silenci. Tot seguit ha començat el recordatori dels noms de les víctimes, que s'ha interromput de nou coincidint amb el moment dels impactes contra la Torre Sud (9.03 h) i el Pentàgon (9.37 h), l'ensorrament de la primera torre (9.59 h), l'estavellament del quart avió a Pennsilvània (10.03 h) i la caiguda de la segona torre (10.28 h).

El xef Michael Lomonaco deu la vida a unes ulleres ratllades. Les mateixes que utilitzava per llegir les seves receptes de cuina per al restaurant Windows of the World de les Torres Bessones de Nova York. El matí de l’11 de setembre del 2001 Lomonaco va arribar més aviat a la feina i va decidir anar a l’òptica situada a la sala principal de la Torre Nord abans de pujar fins a la planta 107, on hi havia el restaurant. “Quan ja estava acabant la visita vaig sentir un fort sacseig. Vaig pensar que no podia ser degut al metro que passava per allà a prop. Era impossible. El tremolor era massa gran. De fet, pocs minuts després va començar l’evacuació”, recorda com si hagués passat ahir.

Al cap de pocs dies de perdre el seu fill de 31 anys, el Greg, en els atacs de l’11-S, Phyllis Rodriguez i el seu marit Orlando van enviar als mitjans una carta oberta al llavors president dels Estats Units, George Bush, titulada “No en nom del nostre fill”. En ella li demanaven que busqués “solucions pacífiques i racionals al terrorisme” en lloc de llançar una resposta militar que, segons ella, causaria sofriment a altres pares i enfonsaria els EUA al nivell inhumà dels terroristes.

Alexander García recorda perfectament veure a la televisió les xocants imatges de les Torres Bessones cremant i de l’avió impactant contra un dels edificis. L’11 de setembre del 2001 només tenia 15 anys, però ja tenia clar que volia ser militar. El que no sabia aleshores és que, arran d’aquell atemptat, ell acabaria anant a l’Afganistan i que aquest país canviaria per sempre la seva vida.

Els pares de l’Adsel Sparrow estaven decidits a fer que el seu naixement fos molt especial, un dia meravellós i inoblidable. La nit abans de l’11 de setembre del 2001, mentre miraven Jeopardy, un concurs clàssic de la televisió nord-americana, la mare va trencar aigües i el pare va córrer a buscar la llevadora. Volien que la seva filla naixés a casa. L’endemà al matí, poc després que el primer avió s’estavellés a les Torres Bessones de Nova York, van començar a rebre trucades d’alguns amics i familiars que els van dir que no engeguessin la televisió ni la ràdio i que es concentressin en el part de la criatura. Després d’un petit ensurt, l’Adsel va néixer sana. Tot i que sabien que havia passat alguna cosa greu, els seus pares van evitar llegir o escoltar els mitjans fins tres dies després de l’atac, quan el pare va sortir a comprar al poble i va veure moltes banderes i missatges patriòtics per tot arreu.

Feia només un mes que treballava a la Casa Blanca, ni més ni menys que a la Situation Room, on era un dels quatre oficials superiors de guàrdia (senior duty officer ). La icònica sala de comandament i gestió de crisis que hem vist en infinitat de sèries i pel·lícules va viure aquell 11 de setembre un dels dies més negres de la seva història. Robert Riley, que fins aquest mes de juny era el cònsol dels Estats Units a Barcelona, té avui un record molt desdibuixat d’aquell dia per tots els anys que han passat, però té clar que hi va haver un abans i un després en la feina de les agències de seguretat i d’intel·ligència dels Estats Units. “Mai es va tornar al ritme d’abans de l’11-S”, diu.

Nadia Ghulam es va assabentar dels atemptats de l’11 de Setembre contra els Estats Units gairebé un mes després que tinguessin lloc, i no va veure les mítiques imatges que van fer la volta al món dels avions impactant contra les Torres Bessones fins nou anys més tard. El 2001 vivia a l’Afganistan, que en aquella època era un país totalment hermètic controlat pels talibans.

De documentals sobre els atemptats de l’11-S als Estats Units se n’han fet molts, la majoria dels quals ens situen als espectadors en el punt de vista de les víctimes. Ens fan reviure de molt a prop la catàstrofe al voltant de les Torres Bessones i se’ns relata constantment el trauma que va suposar per a les persones que van sobreviure i per als familiars dels que van morir. Altres documentals ens acosten als atemptats des d’un punt de vista més geopolític, intentant explicar les raons de fons que van portar a aquell conflicte, el punt d’inflexió que van suposar els atemptats en la història del segle XXI i les conseqüències d’aquells fets.