La primera crisi del petroli, la de 1973-1974, va acabar generant, especialment en el món occidental desenvolupat, una situació que es va definir com a “estagflació”, o sigui, simultaneïtat de l’estancament econòmic i de la inflació. Es venia d’un món on els dos conceptes eren ben oposats, atès que es lluitava contra l’estancament amb polítiques expansives que eren inflacionàries i la inflació es podia reduir amb polítiques d’estabilització (o sigui, d’estancament o contracció). La repetició de polítiques expansives simultànies a l’existència d’una forta inflació de l’oferta —l’augment del preu del petroli es produïa per causes extraeconòmiques sobrevingudes—, va acabar suposant que les polítiques d’estímul de l’economia no servissin de res. Només s’obtenia el mateix estancament que es volia combatre, però amb l’afegit de la inflació.

L’aeroport del Prat va encetar el segle XXI amb prop de 20 milions de passatgers, i l’any passat va assolir els 55, consolidant-se com un dels més grans d’Europa. Aquesta fita ha estat possible gràcies a l’ampliació aprovada el 1999 i executada al llarg de la primera dècada del segle, que va incloure la construcció de la pista de mar i de la terminal T1. Ara, l’aeroport ha arribat a la seva capacitat màxima, i el govern de Salvador Illa acaba de donar el vistiplau a l’ampliació que des de fa sis anys proposa Aena.

En economia, com en qualsevol altra àrea, els tòpics repetits de manera constant poden convertir-se en llocs comuns que acaben conformant l’opinió pública majoritària. Pel que fa a la qüestió recurrent del model productiu català, ha calat la idea que el país es des-industrialitza de manera imparable per convertir-se en una “fàbrica de turistes”, la qual cosa explicaria en bona part l’alentiment de la productivitat i l’estancament del nivell de vida dels catalans. Com tots els tòpics persistents, aquesta visió de les coses té una part de veritat, tot i que la realitat és molt més matisada. Una conseqüència particularment perjudicial dels tòpics és que aparten la mirada d’altres fets tant o més rellevants. En el cas que ens ocupa, ens amaguen algunes tendències de fons menys visibles, però no menys significatives.

Salvador Illa es proposa que Catalunya “lideri” l’economia espanyola. No queda clar què significa això, però com que l’economia catalana ha estat superada en volum per la madrilenya en els últims anys, molts –potser tothom– han interpretat que el que significa és que d’aquí deu anys l’economia catalana hauria de ser un altre cop més gran que la madrilenya. Aquest objectiu és impossible i, a més, indesitjable. Veiem per què.

Davant la situació demogràfica i el sistema productiu al qual ens hem abocat, la immigració ha representat el salconduit per al manteniment del model, basat en volum i en costos salarials unitaris continguts. La població autòctona amb més talent emigra, i la més precària estrangera immigra, acceptant unes condicions que, de moment, generen excedents per a alguns. Es crea ocupació (l’any passat, de l’ocupació creada, el 64% eren treballadors estrangers), però inflant un globus que no sabem quan pot esclatar contra la cohesió social. Aquesta manera de fer ha augmentat la desigualtat en la distribució de la renda, i l’impacte sobre el territori, les ciutats, la mobilitat, etc. ha sigut bestial. I se n’han ressentit els senyals d’identitat nacional: només entorn del 40% de la població actual té ambdós progenitors nascuts a Catalunya. Els nouvinguts no troben, altrament, una societat potent d’acollida (la taxa d’immigració no apareix en la fórmula de càlcul del finançament autonòmic dels serveis socials), i l’aixopluc tradicional que es feien entre ells té, ja, descosits; se salva qui pot. Especialment, n’és el cas quan perd pes la migració llatinoamericana (ells, també, estan fent ara la transició demogràfica) i augmenta la subsahariana, moguda per una fecunditat insostenible i des de l’escarni de la inestabilitat i la violència en què sovint viuen.

Des que els Homo sapiens vam fer la nostra aparició en algun indret de l’Àfrica, el que produïm –el que ara denominem el PIB– ha crescut prodigiosament des de la insignificança als 100 bilions de dòlars en què l’estimem actualment. La trajectòria ascendent ha patit alguns entrebancs, com alguna erupció que va estar a punt de reduir-la gairebé a zero o altres catàstrofes de caràcter sanitari. Deixant de banda els sotracs, el creixement tampoc no ha estat regular, sinó que s’ha produït fonamentalment en dos moments en què han confluït tres factors interdependents: el tecnològic, l’energètic i el demogràfic. En el cas de la Revolució Neolítica, les innovacions tecnològiques es van centrar en la manipulació genètica d’algunes plantes i animals i en les tècniques agrícoles. El factor energètic es va centrar en el domini de l’energia animal a base de transformar la solar en aliments i aquests en músculs obedients. No hauria servit de res l'invent de l’arada o de la roda sense disposar d’animals de tir. Pel que fa a la demografia, les poblacions que van dominar aquells canvis es van reproduir de manera fabulosa gràcies al fet que podien disposar de més aliments. Un cop la nova manera de produir es va estendre allà on podia fer-ho, el creixement del PIB es va alentir molt, de manera que a l’època de Plató, de Jesucrist o de Carlemany, ningú no tenia la impressió que l’economia mundial estigués creixent.

Estem acostumats a identificar el creixement econòmic amb la prosperitat i la falta de creixement amb problemes. Ara mateix, per exemple, estem preocupats perquè la política antiinflacionària i la guerra a Ucraïna frenaran el creixement del PIB. No obstant això, constitueix una obvietat que no totes les maneres de créixer són equivalents.

Dia d’Any Nou a Verona. Amb uns amics ens aturem en una cafeteria, com tantes altres d’allí. Malgrat el fred, ens quedem a la terrassa, fa sol. Taules de qualitat, seients confortables. El cambrer, un senyor que la cinquantena ja l’ha complida, perfectament abillat, s’acosta per prendre’ns la comanda. Mentre demanem, un de nosaltres s’aixeca per anar al lavabo. Aleshores el cambrer, tot observant el nostre amic que enfila l’establiment, diu: “El cafè d'il signore el portaré més tard, ja que, altrament, se li refredarà”.