Ja hem parlat en altres ocasions de la dissolució del prestigi moral dels intel·lectuals. No és que ells s’hagin tornat persones immorals (hi ha de tot, és clar); és que el gruix de la societat ha deixat de creure en cap cosa que sigui transcendental, massa ben argumentada, o que superi la mediocritat del comú (hi ha de tot, ara també).

Està assassinant la democràcia Trump? Estem assistint a un crim en temps real? D'aquí a unes dècades ens caldrà un Carles Porta historiador per dilucidar la trama fosca? Encara som a temps d’evitar la tràgica mort? Posem llum a la foscor. I quina millor llum que la que van projectar Voltaire, Rousseau, Diderot, Montesquieu i companyia fa tres-cents anys, durant el Segle de les Llums, quan ens van ensenyar el goig de raonar, pensar i sentir en llibertat, quan ens van insuflar confiança en el progrés i la ciència.

Primer autor mediàtic i professional, un autèntic polemista. Irreductible i tenaç. El més influent de la Il·lustració. L’home que ens va ensenyar a pensar i a viure en llibertat. Monàrquic reformista, sense saber-ho, esclar, va preparar el camí a la Revolució Francesa, més per la part de la liberté que de l’égalité. Fraternité? Mai va deixar de cultivar enemics, però va ser molt amic dels seus amics, tant d’ells com sobretot d’elles: va ser un gran amant (i defensor de les dones). Parlem de François-Marie Arouet (1694-1778). Voltaire.

Els amics francesos no són tan prolixos com els anglesos en el camp de l’humor gràfic i escrit, però ho són molt més que els catalans, nosaltres que havíem tingut l’esplet de revistes satíriques més important del continent fins a la Guerra Civil. Va ser assassinat per un escamot d’islamistes furiosos el dia 7 de gener de 2015. Això no fa cap aniversari, i per això en parlem avui: sempre és temps d’honorar la memòria d’un dels grans dissidents de la cultura francesa.