¿Hi ha alternativa a la repetició fins a l'extenuació d'una peça musical de piano perquè l'intèrpret que s'hi enfronta aconsegueixi la perfecció o quasi? I si el o la solista es queda en blanc durant l'execució, ¿pot superar l'entrebanc o bé ha de tornar a començar? Quants estudiants i professionals del món de la música pateixen de pànic escènic? ¿Se'ls pot ajudar trencant els esquemes pedagògics habituals? Davant de tants interrogants, les respostes arriben des de Birmingham via Vilanova i la Geltrú. O potser fora més ben dit a l'inrevés: des de Vilanova i la Geltrú via Birmingham. Qui les respon és sempre la mateixa persona: Laura Farré Rozada, pianista i matemàtica, o matemàtica i pianista, vilanovina de 34 anys, que ja treballa en la postproducció del seu tercer disc, un homenatge al llegat musical d'Armènia, d'entre altres països.

Laura Farré Rozada

Palau de la Música, 16 juliol 2021

És realment just i necessari: s’ha d’estimar Laura Farré Rozada. S’ha d’escoltar el seu segon disc, Nimbus (Seed Music), cal seguir-la, cal escoltar el seu programa radiofònic La cinta de Moebius (Catalunya Música) i cal saludar-la com una música global, com una intèrpret total, com una artista que aplega en una mateixa persona la racionalitat matemàtica i la sensibilitat davant de l’instrument. Va estudiar ciències exactes i es nota en la seva manera estructurada de presentar-se i d’organitzar el discurs. Però la seva sòlida formació musical (i en plena gestació de la tesi doctoral) també es nota en la transmissió de la seva sensibilitat, compromesa amb la música dels nostres dies.

]]>