Fa pocs dies va morir Mario Camus, creador fonamental del cinema espanyol dels últims seixanta anys. La seva pel·lícula més coneguda és Los santos inocentes, adaptació de la novel·la de Miguel Delibes, una història colpidora sobre la vida al camp i les desigualtats terribles entre els senyors i els criats. Són fascinants les creacions d’Alfredo Landa i Paco Rabal, guardonats amb el premi d’interpretació al festival de cinema de Canes. És fascinant la poètica que travessa el relat, la capacitat de Camus de posar imatges en moviment a les paraules imaginades per Delibes. I és fascinant també el profund contingut metafòric del film, la relació entre privilegiats i desafavorits, entre amos i servents. És una metàfora molt clara i intencional de les conseqüències de la Guerra Civil, dels vencedors i dels vençuts.

Són gent de cinema i de literatura que van néixer a la segona meitat dels anys 30, amb la guerra. El director Gonzalo Suárez mai no ha parat d'escriure novel·les, llibres de memòries, ha convertit en cinema La regenta, de Clarín, i amb Parranda va descobrir a molts espectadors l'obra de l'escriptor gallec Eduardo Blanco Amor. Al cine de Giménez Rico es troben Miguel Delibes i Felipe Trigo, i un s'adona que hi ha un vincle entre ells, una relació històrica. Jaime Camino pertany també a aquesta generació, encara que va optar per la memòria sense literatura, és a dir, per la literatura oral, i va filmar La vieja memoria al mateix temps, a finals de la dècada dels 70, que Ronald Fraser escrivia el seu llibre clàssic Recuérdalo tú y recuérdalo a otros, totes dues obres de testimonis i que també compartien tema, la Guerra Civil. Jaime Chávarri és un epígon, i amb El desencanto va transformar la literatura en vida. També és posterior Manuel Gutiérrez Aragón, que cada cop més s'ha lliurat a l'escriptura.

El director de cinema Mario Camus ha mort als 86 anys a Santander, on s'havia retirat els últims anys i serà enterrat en la intimitat. El cineasta va dirigir al llarg de gairebé cinquanta anys de carrera una trentena de títols, entre d'altres, pel·lícules clau de la història del cinema espanyol, com La colmena i Los santos inocentes. La primera, adaptació de la novel·la de Camilo José Cela, li va valdre l'Ós d'Or al Festival de Berlín el 1983, i la segona, versió de l'obra de Miguel Delibes, una menció especial del festival de Canes el 1984, a més dels premis actorals per a Alfredo Landa i Francisco Rabal. El prestigi internacional de Camus va anar acompanyat d'una gran popularitat en aquella Espanya, perquè va saber retratar la misèria econòmica i moral dels anys més durs de la postguerra, fos el Madrid dels 50 o l'Extremadura dels 60.