Vivim en un temps en què sovint es valora la qualitat d'un llibre en funció de les opcions d'adaptabilitat a un format audiovisual que té, o sabem de les històries a través de les pel·lícules o sèries que se n'han fet. És el que em passava amb Frankenstein o el modern Prometeu de Mary Shelley, que coneixia per la seva primera adaptació al cinema el 1931, amb l'actor Boris Karloff donant vida a la criatura, o per la divertidíssima versió que en van fer Gene Wilder i Mel Brooks, l'any 1974. Com que enguany ha estat el director Guillermo del Toro que ha estrenat una nova adaptació de la història del científic que dona vida a un monstre a partir d'enganxar traspassats, he decidit, a la fi, llegir la història original de Mary Shelley i discernir, amb criteri propi, si m'agrada més el llibre o la pel·lícula (haig d'investigar si el Morgan Freeman del senyor Noriguis ja ha patentat aquesta frase; segur que sí).

El dia que s'hagin descobert totes les lleis de la natura que guien el comportament, l'ésser humà deixarà de ser responsable dels seus actes. Aquest és el temor que va fer que tot un clàssic del segle XIX com Fiodor Dostoievski –enginyer de formació– carregués de manera contundent contra la racionalització a Memòries del subsòl (en català, a Angle Editorial, traduïda per Miquel Cabal). Publicada el 1864 en rus, és una novel·la protagonitzada per un funcionari frustrat i rabiós que es dedica a preparar venjances impossibles i, alhora, ofereix un retrat aspre dels reptes de l'època i de les perspectives de futur d'una societat en crisi. Entre els mèrits del llibre de Dostoievski hi ha un apunt visionari: la predicció dels algoritmes que avui decideixen què llegim, què escoltem o fins i tot amb qui hauríem de tenir relacions sexoafectives. A Memòries del subsòl, Dostoievski temia que tots els actes humans acabessin computats matemàticament: "Tot estarà calculat i establert amb tanta exactitud que en el món ja no hi haurà més acció i aventures".

Aristòtil deia que Plató era el seu amic, però que més amiga era la veritat. Jo no ho veig gens clar, perquè els amics responen, la veritat, no. En aquesta vida nostra, tan fràgil, comptar amb un amic és comptar amb algú que roman al teu costat quan t'equivoques i que, coneixent tots i cadascun dels teus defectes, es queda amb tu. Si em truca un amic, responc. Si, per exemple, Carme Fenoll m’invita a parlar de la importància de la lectura a Almenar, hi vaig; i si vol que debati sobre el mite de Frankenstein a la UPC amb Elia Barceló, autora d'L'efecte Frankenstein, “lo dejo todo”.

He llegit el llibre de l’escriptora argentina Esther Cross titulat La mujer que escribió Frankenstein. Esperava trobar-hi una biografia de Mary Shelley, inclòs el conegut episodi de les vacances compartides amb el seu marit, el poeta Shelley, Lord Byron i el doctor Polidori. Segons s’ha explicat mantes vegades, aquell estiu suís va ser molt plujós i els amics passaven els vespres explicant històries de por, fins que van jugar a escriure’n una cadascú, a veure quina els provocava més basarda. Mary Shelley, amb dinou anys, va escriure Frankenstein, que esdevindria un clàssic de la literatura universal.

La novel·la Frankenstein, que Mary Shelley va publicar per primera vegada el 1818, s'ha convertit en un dels clàssics indiscutibles del gènere gòtic, juntament amb Dràcula de Bram Stoker i Melmoth the wanderer, de Charles Robert Maturin. Dos segles després d'haver-se publicat, la història d'amor i terror s'ha convertit, a més, en l'obra escrita per una dona per la qual s'han pagat més diners. Segons avança The Guardian, en una subhasta organitzada a Christie's s'han arribat a pagar més de 950.000 euros per la primera edició, de la qual es va fer un tiratge de només 500 exemplars. "L'edició del 1818 és increïblement fràgil i en queden molt pocs exemplars. Aquest, que està en molt bones condicions, el converteix en un objecte altament cobejat pels col·leccionistes", explica la casa de subhastes en un comunicat.