Reconec que Un lloc per a en Mungo, la segona novel·la de l’escocès Douglas Stuart (1976), d’entrada pot fer una mica de peresa. Al cap i a la fi, explica una història que ja hem vist i ja hem llegit en desenes de pel·lícules, de telesèries i de novel·les: l’entrada en el món dels adults d’un noi que no és com els seus esperen que sigui ni tampoc com a ell li convindria ser si aspira a sobreviure en un entorn difícil i ple de prejudicis.

Enfrontar-se a una primera novel·la, o al que sovint acostuma a ser el mateix, a l'intent de posar la vida en ordre i passar comptes amb la pròpia història a través d'una narració que gairebé sempre és autobiogràfica, implica exposar-se a tota mena de riscos. Per exemple, voler explicar-ho tot, de la A a la Z, amb totes les virtuts i els defectes que això comporta. Assumint-los l'autor, o qui aspira a ser-ho, no només ha de plantar cara a un repte personal sinó, probablement, a un innegociable procés d'aprenentatge i de maduració.

L'escriptor escocès Douglas Stuart (Glasgow, 1976) explica que quan era petit seia davant la mare i l'escoltava atentament. Stuart tenia set o vuit anys i feia veure que prenia notes perquè la mare necessitava sobretot atenció. Era alcohòlica i els efectes de la beguda feien que desapareguessin les inhibicions: parlava al fill com si fos un adult. "En aquell moment per a mi era una mica estrany, però d'adult és fascinant perquè em va permetre conèixer-la com a dona i no només com a mare, cosa que no vaig poder fer d'adult perquè es va morir", recorda Stuart, que debuta com a escriptor amb La història d'en Shuggie Bain ( Edicions de 1984 / Sexto Piso), traduïda al català per Núria Busquet Molist. L'autor no vol dir el nom real de la seva mare però el llibre, una opera prima que s'ha convertit en un gran èxit i que ha rebut el prestigiós premi Booker, beu molt de la infància de l'escriptor. Stuart ha trigat deu anys a acabar-la i l'ha escrit des de la nostàlgia: des de fa vint-i-un anys viu a Nova York, on es guanya la vida com a dissenyador de moda.