L’estudiant Thomas Clarkson va participar el 1785 en un concurs d’assajos de la Universitat de Cambridge i, tossut i capficat, actiu i imparable, es va acabar convertint en un pioner de l'abolicionisme de l’esclavitud. Als Països Baixos ocupats pels nazis, Arnold Douwes va aconseguir que en un petit poblet, Nieuwlande, fossin molts els qui amaguessin jueus: no eren herois, simplement calia que algú ens empenyés a fer-ho. I l’Arnold, un punt eixelebrat i mentider, els hi va empènyer.

Més de 1.000 persones han escoltat aquest dimarts al vespre la conversa antiapocalíptica de Yuval Noah Harari i Rutger Bregman, dos historiadors que es resisteixen a acceptar el fatalisme d'un món que aparentment s'enfonsa. La seva mirada al passat és el que els dona arguments per defugir el tremendisme del present i la foscor del futur. Tot i l'habilitat de la moderadora Llucia Ramis per anar traient, una rere l'altra, les crisis i amenaces d'aquest segle XXI embogit –superada la pandèmia, queden les crisis climàtica, energètica i econòmica, la guerra a Europa, la ultradreta, les fake news, el perill nuclear...–, aquestes dues joves estrelles de l'star system del pensament occidental (Harari té 46 anys, i Bregman, 34) no es deixen desanimar tan fàcilment.

La gent, en el fons, és prou decent. La creença que, per naturalesa, som egoistes, espantadissos i agressius és un mite alimentat durant segles: "Aquesta imatge negativa de la humanitat és un nocebo", afirma convençut Rutger Bregman (Països Baixos, 1988) a La humanitat. És a dir, el contrari del placebo: té conseqüències negatives perquè ens ho creiem.