L'alegria amb la qual László Krasznahorkai (Gyula, 1954) va rebre la notícia del premi Nobel de literatura l'octubre passat va quedar tenyida ràpidament d'angoixa. "De cop i volta, tothom volia parlar amb mi: em felicitaven, em demanaven entrevistes, encara que molts d'aquells periodistes no m'havien llegit mai, i fins i tot vaig rebre una carta del poble on vaig néixer en què em convidaven a pagar un nou pont de fusta que necessitaven", recorda a Barcelona, mesos després d'aquell moment tan complicat. "L'únic que volia era desaparèixer", insisteix. No va poder fer realitat aquest somni fins al gener, poc després d'haver llegit el discurs del Nobel a Estocolm, en què a partir de la voluntat d'abordar "l'esperança" acabava rescatant una anècdota personal viscuda al metro de Berlín a principis de la dècada dels 90: hi apareixia un sensesostre orinant amb grans dificultats en un racó prohibit de l'andana i un policia que, després d'adonar-se de la infracció, el perseguia per detenir-lo.

Hi ha suïcidis d’escriptors que revesteixen de morbo i de mite l’obra literària que deixen: l’alcohol i la bossa al cap de Gabriel Ferrater, que es va matar als cinquanta anys perquè no volia fer “pudor de vell”, o la soga de Gérard de Nerval, que va deixar una nota que deia “no m’espereu aquesta tarda perquè la nit serà negra i blanca”. Podríem ampliar molt més la llista, però no trobaríem res comparable a la mort de Yukio Mishima (Tòquio, 1925-1970), tan escenogràficament espectacular i tan ideològicament connotada que, més que no pas revestir de morbo i de mite l’obra, la distorsiona fins a gairebé eclipsar-la.

El trentè any, primera incursió d'Ingeborg Bachmann (1926-1973) en la prosa, consta d'una sèrie de relats fets d'imatges subtils i de personatges obsessionats per la recerca de la veritat, l'obligació d'estimar o la necessitat de canviar de vida. Al llarg de set textos, l'autora construeix unes situacions que mostren la dificultat de comunicar-se amb els altres, l’amor, la desesperació o les vivències passats pel sedàs de la pèrdua i d’un llenguatge ple d’imatges i mites. Els seus personatges tenen una característica en comú: patir el monstruós insult que és la vida i acabar fets xixines.

Guy de Maupassant (Normandia, 1850 - París, 1893) és, juntament amb Gustave Flaubert, un dels grans escriptors francesos del segle XIX. En realitat, Maupassant és fill espiritual de Flaubert, que el tenia sota la seva tutela filosofico-literària. Ell va obrir-li les portes d’alguns diaris, i va procurar-li la coneixença d’escriptors com Zola, Turguénev i els germans Goncourt. No sé si existeix en la història de la literatura una filiació de genis tan plena i directa, amb una forma tan genuïna de copsar l’interior d’un tipus d’experiència humana, en especial la normanda. Ara bé, tot i que Maupassant va cultivar la novel·la amb certa fortuna, el seu extraordinari talent brilla en els contes, un gènere que va renovar i en el qual va excel·lir.

Quedar-se tancat a casa uns mesos pot donar fruits com els que els artífexs de Cal Carré i Edicions del Cràter han anunciat aquesta setmana. Els dos projectes tenen en comú que publicaran clàssics, sobretot traduïts, i que apostaran exclusivament pel català.