Males notícies per als amants de la natura. Retorn al camp? No. El futur passa per les macrourbs, és a dir, per les grans o gegantines àrees urbanes esteses pel planeta. Així ho han explicat el demògraf Andreu Domingo i el geògraf Oriol Nel·lo, membres de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), en el debat És possible un futur verd a les macrourbs?, moderat per la directora de l'ARA, Esther Vera, dins el cicle Qüestions IEC: Interroguem, Entenem, Conversem. També hi ha una –relativa– bona notícia: amb una bona combinació de tecnologia i polítiques públiques és possible convertir els entorns urbans, que cada cop concentraran més població, en espais ambientalment i energèticament sostenibles.

A Arnoldo Medina, més conegut amb el nom de Nelson, el van fer sortir de casa seva a la nit per emportar-se’l i el van acabar assassinant. És un dels 320 excombatents de les FARC en procés de reincorporació que, segons l’organització Indepaz, han estat assassinats des de la signatura dels acords de pau entre el govern de Colòmbia i aquesta guerrilla el 2016. Ingrid Paula Castro, també exguerrillera, vivia a la mateixa casa i ho va veure tot amb els seus fills petits: “Vaig sentir tota la impotència de no poder-hi fer res. Pensava que matarien tothom. Havia sentit por com a guerrillera, però mai tanta com ara en la vida civil”.

A les terres banyades per l’oceà Índic les noves generacions es mostren no només com el grup poblacional majoritari, sinó també com el més descontent, o el més disposat a contestar davant un present i un futur difusos. Encara són una minoria, però això no és condició suficient per perdre legitimitat i força. Som a Moçambic, país que va conquerir la seva independència el 1975, després de més d’onze anys de lluita contra la irreverent dominació colonial portuguesa. La declaració de la República Popular de Moçambic com a país independent i sobirà va anar acompanyada de l’establiment d’un sistema monopartidista amb ideals comunistes i socialistes, fet que va enquadrar aquesta regió dins del grup de països que van exemplificar el “comunisme africà”, com és el cas d’altres excolònies portugueses com Angola.

Dakar és una ciutat plena de contrastos. Els comerços amb preus europeus, plens de clients adinerats, conviuen amb carrers on els nens, descalços, demanen almoina i les dones passen el dia assegudes venent fruita. Per diferents motius, tots volen que algú els vegi. La capital del Senegal concentra el 70% dels vehicles d’un país de 16 milions d’habitants. Més enllà, els cotxes són una excepció. Quan es recorren les carreteres del país hi ha via lliure: en alguns indrets les motos i els cotxes deixen pas als burros i els animals de càrrega. Són pobles on l’economia esta lligada a l’agricultura de subsistència o al sector primari i on hi ha poques oportunitats laborals per als joves. A l’horitzó, la capital es veu com una esperança: el lloc on passen les coses. Per això 4 milions de persones viuen entre Dakar i la seva àrea metropolitana. Molts hi van sense que ningú els ho hagi demanat. El seu contacte sempre acostuma a ser el mateix: un cosí, un tiet, un germà o un amic del poble que ja hi és. Tots esperen que la capital els canviï la vida. Mentre no ho aconsegueixen, viuen esperant-ho amuntegats als seus barris perifèrics.

“En lloc d’evolucionar, la situació ha involucionat. Els moviments de la societat civil estan en espera i continua havent-hi moltes persones preses, fins al punt que la Fiscalia ha hagut d’admetre que manté diversos menors detinguts set mesos després de les protestes. Estan jutjant alguns manifestants per sedició. Així que molta gent està marxant del país, estem vivint un nou èxode, però en aquesta ocasió de professionals joves”.

En una cel·la fosca de Nicaragua, al bell mig d’Amèrica Central, hi ha asseguda la Tamara Dávila. Les paneroles i les rates li passen per sobre dels peus, però no les pot veure perquè no li permeten tenir llum. No recorda quan va menjar per última vegada i no sap quin dia és avui. Aquesta setmana es compleixen set mesos des que el règim de Daniel Ortega va aturar la seva vida per portar-li la contrària.

A Bòsnia hi ha una dita: “La muntanya més alta és l’esglaó de casa teva quan el baixes i no saps si podràs tornar”. I això és el que han hagut de fer milions de sirians a qui la dictadura i la guerra han empès lluny de casa. Han hagut de tornar a començar, que no vol dir començar de zero, a vegades vol dir començar de més avall. Perquè les ferides i els que has deixat enrere pesen com una llosa. I en una Europa que ha deixat els drets humans amagats en un calaix i on proliferen les tanques (les físiques, les mentals i les legals) i on l’extrema dreta es mou sense complexos, tornar a començar es converteix en una muntanya que fa molta pujada.

El dia 23 de març del 2017 al matí van assassinar la periodista Miroslava Breach Velducea, corresponsal del diari nacional La Jornada en Chihuahua, amb seu al nord de Mèxic. No m’imaginava que aquell fet seria un punt d’inflexió en la meva vida personal i professional. Des de l’any 2015 totes dues havíem compartit i publicat informació sobre la Sierra Tarahumara: desplaçaments forçats, desaparicions, violència generalitzada i narcopolítica.