"Estimada Bianca, finalment se'm presenta l'oportunitat de comunicar-me amb Itàlia amb una certa garantia d'arribada al meu destí", escrivia Primo Levi (Torí, 1919-1987) a la seva amiga Bianca Guidetti Serra quatre mesos després de ser alliberat, per part de l'Exèrcit Roig, del camp d'extermini d'Auschwitz, on va passar deu mesos que després van motivar la seva futura i celebrada trilogia autobiogràfica formada per Si això és un home (1947), La treva (1963) i Els enfonsats i els salvats (1986), reunits en català a Trilogia d'Auschwitz (Edicions 62, 2005; traducció de Francesc Miravitlles). "Igual que els pocs companys italians supervivents, soc viu de miracle", continua la carta, enviada des de Katowice (Polònia). Levi, que en aquells moments tenia només 25 anys, hi explica per primera vegada com se sent havent sobreviscut a l'experiència al camp de concentració nazi.

Ignorava que Primo Levi havia escrit poesia. El traductor, Eloi Creus —que, després del seu Sandro Penna a Edicions de 1984, torna a firmar una feina admirable—, admet que tampoc no ho sabia fins que va descobrir el volum de Garzanti que aplega l’obra lírica completa de l’autor, amb aquest títol que fa referència a un vers del Poema del vell mariner, de Coleridge. El mateix Levi va voler deixar la seva obra en vers en un discret segon pla. I, tanmateix, en va escriure tota la vida. Aquest volum aplega l’obra lírica que va produir des de la primeria dels quaranta —la poesia més antiga és de 1943— fins a la darreria dels vuitanta —la més recent, de 1987. Al corpus, diguem-ne, canònic, s’hi afegeix un feix de poesies esparses, publicades als anys vuitanta a la premsa.

Sense el Lorenzo, segurament Primo Levi (Torí, 1919-1987) hauria mort rere el filat d'Auschwitz. Sense el Lorenzo, doncs, no hauríem pogut llegir ni Si això és un home (Edicions 62) ni La treva (Edicions 62) ni tantes altres obres que expliquen l'Holocaust. Ho diu el mateix Levi: "Crec que a ell li dec continuar viu". El Lorenzo no només va ajudar Levi: altres, no sabem quants ni els seus noms, van sobreviure gràcies al menjar que robava i els deixava arriscant la pell. Tanmateix, és una figura pràcticament desconeguda. Ho és segurament perquè era algú molt humil, sense estudis, que es guanyava la vida com a paleta, i que no parlava gaire. La primavera del 1942 va recórrer, a peu, més de mil quilòmetres –estava acostumat a fer-ho, perquè anava caminant allà on hi havia feina– i es va plantar a Polònia. L'havia contractat l'empresa italiana G. Beotti per treballar a Auschwitz, concretament a la Buna, dedicada a fabricar cautxú sintètic. L'historiador italià Carlo Greppi (Torí, 1982) intenta esbrinar qui era Lorenzo Perrone (Fossano, 1909-1952) al llibre El hombre que salvó a Primo Levi (Crítica).

Aquest mes fa vuitanta anys que es va començar a construir Auschwitz-Birkenau, el complex més gran que s’ha destinat mai a l'extermini sistemàtic. En menys de tres anys va posar fi a la vida de més d'un milió d'éssers humans i en va eliminar els cossos. Resulta impossible fer-se una idea del que sentien els presos dins aquell camp, però unes quantes persones ens han ajudat a acostar-nos-hi. Un és Claude Lanzmann, que al documental Shoah dona veu a desenes de testimonis directes, des de deportats fins a veïns dels camps o ferroviaris que hi conduïen els presos. L'altra és Montserrat Roig, que amb escassos mitjans va escriure un llibre tan necessari i irrepetible com Els catalans als camps nazis. Un dels protagonistes és Joaquim Amat-Piniella, que ens va deixar un llibre magnífic, K.L. Reich, que novel·la la vida a Mauthausen.