Diu el DIEC que el mascarell és un "ocell marí de la família dels súlids, d’uns 90 centímetres de llargada, de plomatge blanc amb una taca negra a l’entorn dels ulls" que té la particularitat de llançar-se al mar com un boig. Al Diccionari Català-Valencià-Balear s’afegeix una altra accepció de la paraula: "Mascarat, tacat de màscara". Aquest és també el títol de la traducció catalana del thriller psicològic escrit per l’autora, dramaturga i poeta quebequesa Anne Hébert (1916-2000), una obra que l’any 1983 va guanyar el premi Femina i el Premi del Governador Central del Canadà, entre d’altres, i que, en francès, porta per títol Les fous de Bassan.

Fa 25 anys, la traductora Dolors Udina tenia una companya de feina a la revista The Barcelona Review que sempre li preguntava si coneixia Antoni Clapés. Al dir-li que no repetides vegades, la companya de feina la va informar que organitzaria un dinar perquè es coneguessin, que no podia passar un dia més sense que tots dos sabessin l’un de l’altre. “No sé si ella tenia tan clar el que passaria, però jo vaig sortir d’aquell dinar pensant que havia conegut l’home de la meva vida. Vaig pensar: «Té raó, com és que no coneixia aquest home?» Va ser, com diuen en francès, un coup de foudre”, relata la traductora.  

Una paradoxa recorre, com un riu subterrani cabalós però invisiblement contaminat, Per qui em prenc, de Lori Saint-Martin (1959-2022). La paradoxa és que el llibre és una celebració de les llengües, però se sosté sobre un autoodi lingüístic de base, el qual és matisat, edulcorat, explicat, ponderat, reelaborat i fins i tot desconstruït. Però no deixa de ser autoodi. “Jo vaig aprendre el francès per fugir de l’anglès, per fugir del meu destí”, diu l’autora.

Recordo perfectament el primer cafè que vaig fer amb ell, perquè va ser quan em va presentar l’Alda Merini. “No l’has llegit mai?” Bastant avergonyida, li vaig dir que no, i llavors li van brillar els ulls: “Doncs és una meravella!” A partir d’aquí, una explicació entusiasmada i entusiasmant sobre l’autora, i la recomanació de llegir Clínica de l’abandó, que acabaven de publicar a Cafè Central, amb traducció magnífica de Meritxell Cucurella-Jorba.