Després de vuit anys encadenant rialles amb els dos Escape room i El gran comediant, Joel Joan (Barcelona, 1970) fa un gir de 180 graus a la seva trajectòria teatral i s'enfronta no només a un paper dramàtic, no només a un clàssic rus del segle XIX, sinó a un repte teatral majúscul: interpretar ell sol tots els personatges de L'oncle Vània d'Anton Txékhov. Del 24 de febrer al 22 de març, l'argentí Nelson Valente dirigeix al Teatre Romea aquesta versió actualitzada i concentrada d'aquell drama rural, una obra de Simon Stephens (El curiós incident del gos a mitjanit) que al National Theatre de Londres va protagonitzar Andrew Scott (el hot priest de la sèrie Fleabag) i li va valer lloances i premis de la crítica.

La gavina, d'Anton Txékhov. Un clàssic. Un gran clàssic com a targeta de presentació del que el nou director del Lliure, Julio Manrique, vol que sigui aquest teatre. Josep Maria Flotats va abordar la mateixa obra el 1997, a la primera temporada oficial del Teatre Nacional de Catalunya. El motiu rau en les paraules de Kòstia sobre el teatre poc abans de mostrar la seva obra, postdramàtica avant la lettre, i amb les quals Txékhov reflexiona sobre què és i què pot ser l’art que porta “la vida a l’escenari tal com és”. I per a Manrique l’art del teatre s'ha d’adreçar als espectadors d’avui dia amb els referents que maneguen. D’aquí que la versió sigui força lliure, amb un bon tant per cent de text afegit per acostar la història d’aquesta colla d’ànimes en pena als nostres dies. És una versió perfectament versemblant i que funciona com un rellotge, amb un repartiment magnífic i una posada en escena poderosa de Manrique, que posa en primer pla la fragilitat dels joves protagonistes, Nina i Kòstia, víctimes del desamor i del desconcert anímic.

Oskaras Korsunovas és un vell conegut del Temporada Alta, on ha presentat diverses produccions, entre les quals una mirada sobre La gavina de Txékhov a l’edició del 2014. Jokūbas Brazys és un jove director lituà criat artísticament a la companyia de Kursonovas que segueix els passos del mestre, però amb la decidida voluntat de marcar territori propi. Però fa bé de fer-ho guardant bona part d’allò que el mestre va projectar a la seva versió del clàssic. A La gavina que ha portat Brazys al Temporada Alta aquest any hi ha, doncs, una coincidència absoluta en l’objectiu (“representar els clàssics com a obres contemporànies, convertir-los en una experiència interpersonal més que en una digressió històrica”) i en les formes, que prescindeixen de qualsevol embolcall escenogràfic i fins i tot trenquen la quarta paret adreçant-se directament als espectadors. Un espai buit en negre i unes cadires de metall per construir mentalment la finca, els camps, el llac... i un grup de joves actors i actrius a la recerca de l'essència de l’obra per a uns espectadors que la coneguin bé, perquè més importants que l’argument són les reflexions sobre l’ésser humà que se’n desprenen.

Pocs escriptors han literaturitzat tan bé, amb tanta precisió i tanta profunditat com Anton P. Txékhov (1860–1904), el pas del temps, i els estralls que provoca en el caràcter i la vida de les persones, i les petjades més o menys subtils que deixa en la nostra memòria i el nostre esperit, i com va assecant les il·lusions i va erosionant el desig, i com a poc a poc i sense que a penes ens n’adonem va eixamplant l’espai incòmode però terriblement propi que dins nostre ocupen el desencant, el conformisme, la duresa i la nostàlgia.

Un dels contes aplegats aquí, La belluguet (1892), ens presenta una jove amb ínfules d’artista, sempre envoltada de gent del món de la faràndula i la creació, que s’ha casat fa poc amb un metge respectat —un prosector: això és, el qui practica autòpsies—. Encara que els dos caràcters siguin oposats, la cosa ha anat endavant: ella és capritxosa que fa por, però el marit és pacient i sap que allò que ell no entén —tot el que es relaciona amb la part artística de l’ésser—, altres persones poden procurar-ho a la seva dona. Al capdavall ell tracta amb morts, i les persones sensibles que escriuen música o versos ho fan principalment amb la vida! Fins que la dona s’encaterina d’un pintor rampellut, home de tarannà ben diferent al del marit. Hi ha un moment molt significatiu que serveix per marcar la diferència d’ambient que viu l’Olga, ara que ha deixat el metge pel carallot de l’artista. La parella recent acaba de tenir una disputa, el pa de cada dia. Tot seguit, una pagesa que els fa de criada en una caseta de fusta on passen uns quants dies entra al menjador “amb un plat de sopes de col que duia amb compte, agafat amb totes dues mans, i l’Olga Ivànovna va veure que havia ficat els polzes a dins la sopa i se li mullaven”. Malgrat aquest detall fastigós, el pintor —en Riabovski— “es va posar a devorar amb fruïció” el plat servit. 

'L'oncle Vània'

Festival Temporada Alta. El Canal (Salt). Fins al 10 d'octubre

El teatre del lituà Oskaras Korsunovas ha visitat Temporada Alta fins a nou vegades fent ben palesa la seva originalitat, ja fos amb obres de Beckett, Gorki, Sarah Kane o Shakespeare. No podia ser, doncs, d’altra manera amb aquest L'oncle Vània, que ha dirigit amb actors i actrius catalans, que ha sigut rebut amb grans aplaudiments en la seva estrena a Salt i que es veurà al Teatre Lliure de Barcelona al novembre. "Fora el naturalisme! Visca el naturalisme!", proclama Korsunovas en una versió íntegra de quasi tres hores en la qual trenca la quarta paret un cop i un altre perquè els personatges interpel·lin directament els espectadors amb les paraules de Txékhov i fins i tot es barregin amb el públic tot buscant unes gallines en una divertida i xocant escena.

]]>