Abans de les eleccions del 23-J tothom al PSOE tenia clar que si volien barrar el pas a la dreta necessitaven que Sumar, el partit situat a la seva esquerra, se situés al voltant dels 30-35 escons perquè ells difícilment superarien els 120. Finalment, Sumar en va treure 31 (cinc dels quals són de Podem i s'han escindit) i el PSOE 121. La guerra entre Yolanda Díaz i Podem ha deixat l'espai de Sumar en una fragilitat absoluta, i per això ara el PSOE es llança a ocupar aquest espai amb propostes com la de l'empresa pública d'habitatge. El somni dels socialistes seria recuperar aquell ampli espai ideològic que li va permetre a José Luis Rodríguez Zapatero, veritable guia espiritual d'aquest PSOE, passar dels 125 escons de Joaquín Almunia l'any 2000 als seus 164 (que el 2008 serien 169). El que està clar és que han perdut la confiança en Díaz, tant, que ja no li permetran penjar-se medalles amb tanta facilitat com en el passat: ara és tot per a Sánchez.

El congrés de Sevilla no s'ha celebrat en el millor context per al PSOE, però els socialistes poden donar-se per satisfets: han fet una demostració d'unitat al voltant del seu líder, Pedro Sánchez, que ha tornat a ser reelegit sense oposició; han aconseguit aprovar textos prou ambigus per acontentar tothom, sobretot pel que fa al finançament, i han pogut aprofitar la plataforma perquè el president del govern espanyol fes un dels seus cops d'efecte anunciant la creació d'una gran empresa pública d'habitatge.

El comitè federal del PSOE d'aquest dissabte, en què Pedro Sánchez ha validat les llistes per a les eleccions generals del 23-J, ha quedat esquitxat pel malestar d'alguns barons territorials descontents amb com Ferraz ha fet les llistes electorals. Les tensions que ja havien sorgit entre diverses federacions del partit respecte a l'elaboració de candidatures han acabat en una crítica oberta per part de dirigents destacats al PSOE. El president en funcions de l'Aragó, Javier Lambán i el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, han escenificat el seu descontentament plantant el cap de l'executiu. El president del Principat d'Astúries, Adrián Barbón, tampoc hi era, però fonts socialistes desvinculen l'absència de la polèmica. En la seva intervenció Sánchez no s'hi ha referit, però sí que ha fet una crida a la unitat interna, insistint que "la primera condició" perquè no guanyi la dreta és "que el PSOE surti unit, valent i potent".

Per si calia l’aclariment, Pedro Sánchez no té res de nou a dir sobre Catalunya. En el discurs amb què va clausurar el congrés del PSOE d’aquest cap de setmana, va tornar a la retòrica de sempre (la fractura de la convivència entre catalans), i si va fer alguna cosa va ser donar garanties als votants espanyols. Tal com poden llegir a la nostra portada d’avui, “Sánchez garanteix que el diàleg no trencarà Espanya”.

El 40è congrés del PSOE ha sigut una bassa d’oli, una gran escenificació de la pau interna i del lideratge absolut que exerceix Pedro Sánchez sobre una formació que els últims anys havia patit fortes crisis internes. La imatge que escenifica la unitat del partit és l’abraçada de dissabte de Sánchez amb l’expresident Felipe González, que havia sigut molt crític amb ell. Sánchez, doncs, ja té tot el partit alineat darrere seu per portar a terme les seves polítiques.

Felipe González no és una persona acostumada a perdre. Per això la notícia política de la setmana és la seva rendició davant del poder absolut que Pedro Sánchez ha imposat al PSOE. De fet, Felipe González va començar a perdre la seva ascendència sobre el partit molt aviat. Si bé va imposar que Joaquín Almunia fos el seu relleu el 1997, tres anys més tard, un jove lleonès desconegut, José Luis Rodríguez Zapatero, es va imposar per vui vots al candidat oficialista, José Bono, en un Congrés del PSOE amb tints dramàtics. Des de llavors, només en el període d’Alfredo Pérez Rubalcaba, es va poder sentir reconegut en el seu PSOE.