Més que una història que es desplega, evoluciona i es va fent a mesura que s’hi succeeixen els fets i s’hi acumulen les situacions i l’argument avança, Qui salva una vida, de Núria Cadenes, és com un retaule a les fosques que a poc a poc es va il·luminant per plafons no consecutius. La tria estructural que ha fet l’autora –capítols curts, cronologia desordenada i tendència a l’expressió sintètica i el·líptica– dona a l’obra un aire més de trencaclosques complicat i esquiu que de relat o contarella fàcilment comprensibles.

El punt de partida de Qui salva una vida, amb la qual Núria Cadenes (Barcelona, 1970) ha guanyat l'últim premi Proa de novel·la, és una xarxa real d'evasió d'aviadors aliats, jueus i fugitius del nazisme a la Cerdanya de la qual va formar part un besoncle de l'autora, Joan Domènech. A partir de la reconstrucció de les alegries i el patiment d'aquest familiar, Cadenes aixeca una història coral, on narra com alguns perdedors de la Guerra Civil van ser capaços de col·laborar en accions heroiques que calia, això sí, mantenir en secret per evitar la repressió del règim franquista.

"Fa vergonya, a vegades, dir el nom del contrari de la maldat, perquè és una paraula molt... potser massa usada, una mica desgastada". La paraula que l'escriptor Joan-Lluís Lluís tenia certa recança a pronunciar era, és clar, bondat. Me'n parlava en una entrevista que li vaig fer a propòsit de la seva última novel·la, Una cançó de pluja (Club Editor). És un llibre commovedor, que explica la història de l'Ella-Calla, una orangutana que és segrestada del bosc on viu, a Borneo, i que pateix una sèrie de "calamitats", per dir-ho suau, infligides per l'espècie humana. La llum d'aquesta història la posa una dona gran que l'escriptor explica que li va permetre respirar durant l'escriptura; Una cançó de pluja és un llibre breu, però és el que li ha costat més d'escriure, segurament perquè parteix d'un fet real: tot el que li passa a l'orangutana, Lluís ho va llegir en una notícia. No farem espòilers, no se'n pot explicar més, del llibre, però sí que és important el moment en què apareix aquest personatge, aquesta vella que dona aire també als lectors, perquè representa la bondat. Lluís la considera molt necessària, em deia sobre la bondat: "És una arma molt potent, perquè realment pot canviar moltíssimes coses. Quan fem un acte de bondat cap a algú, arreglem una mica el món, de manera humil, però, a més, ens fem bé a nosaltres mateixos." I, tot i així, la recança que citava a l'inici: "Ho he vist amb aquesta novel·la, dir bondat se'm fa una mica estrany".

A l'inici de Qui salva una vida, amb la qual Núria Cadenes (Barcelona, 1970) ha guanyat el setè premi Proa, un capellà, mossèn Joan, és apallissat per un antic membre de la Gestapo. Són a Organyà, dins de l'església, el 1950. La novel·la retrocedeix llavors cap a la dècada anterior, en plena Segona Guerra Mundial, quan la frontera pirinenca esdevé terra de pas i de refugi. Mossèn Joan, fill d'una família pagesa, col·labora amb altres resistents –entre els quals hi ha en Melitó, la Rosita i l'Elisabet– ajudant jueus, aviadors aliats i fugitius del nazisme a travessar la frontera. Aquest és el punt de partida d'una història en què les accions clandestines són entrellaçades amb els dilemes morals que poden arribar a comportar. "En determinats moments històrics, la salvació col·lectiva depèn dels actes d'una poca gent justa i valenta. Fer el bé, de manera silenciosa i arriscada, com ho fan els personatges de la novel·la, exigeix un sacrifici total –explica Xavier Pla, portaveu del jurat–. Núria Cadenes ha escrit una novel·la lírica, vibrant, guiada per una pulsió ètica que la identifica de la primera a l'última pàgina".

Amb un subtítol que diu “Fets reals o gairebé”, Núria Cadenes ha aconseguit trobar el fil que relliga els tretze contes que ens regala a En carn i ossos (Ara Llibres, 2025). Cadenes no fa trampa ni s’embolica amb terminologies enganyoses: presenta els contes com el que són, lliures elaboracions literàries a partir de fets reals, que tant poden ser testimonis orals com estudis històrics o cròniques antigues o ben recents. Que hi ha una base de realitat, però que l’escriptora la manipula i la treballa i la serveix com una obra de ficció. Ha col·locat els contes en ordre cronològic: primer llegim històries situades a l’Edat Mitjana (sobre la pesta, sobre Artemisia Gentileschi, sobre princeses i novicis), i anem avançant entre bandolers saltamarges fins a guerres del segle XX (com l’impressionant relat del bombardeig feixista italià de la ciutat de Xàtiva), dictadures d’aquí i d’arreu, per acabar abans-d'ahir: el darrer relat és inspirat en els terribles efectes de la DANA al País Valencià de l’octubre de 2024. Entremig de tot això, hi ha l’excepció que confirma la norma: un conte que es titula “Els daus” i que remet a l’univers de Víctor Català i el paisatge de l’Empordà. Una veu dissident, en diu l’autora a l’epíleg, on explica les diverses procedències dels materials: exactament el que a ella li interessa, com a autora, donar veu als que van a la contra. Fer-los respirar, donar-los un marc de paraules dins del qual esdevenen persones i deixen de ser números o dades històriques.

A Núria Cadenes (Barcelona, 1970) encara li costa trobar les paraules per sobreposar-se a la incredulitat i la ràbia que li produeix “la negligència”, en diu, no en diu tragèdia, de la DANA. Fa més de vint-i-cinc anys que l'escriptora viu a l’Horta Sud, a Torrent. Casa seva va quedar al límit de la zona zero que va afectar tants veïns, amics i familiars. Aquell malson l'ha convertit en el conte que tanca el seu últim llibre, En carn i ossos (Ara). Hi descriu què va passar durant les 20 hores i 11 minuts previs a l’alarma que no va sonar a temps. Cadenes contraposa la descripció notarial del que passava als despatxos amb les situacions dramàtiques que es vivien a peu de carrer, on l’aigua rebentava cases, s’enduia persones, ofegava canalla i gent gran amb problemes de mobilitat, mentre alguns se n’escapaven per pura sort.

L'arqueòleg i historiador Jordi Principal, que des del juny de l'any passat dirigeix el Museu d'Història de Catalunya, recomana llegir Tiberi Cèsar (Proa), de Núria Cadenes. L'obra recupera la figura amb totes les complexitats i foscúries de Tiberi, fill de Lívia, successor d'August, segon emperador de Roma, i conqueridor de Pannònia i de Germània, i alhora el posa en relació amb els familiars, parelles, enemics i amb la Roma de l'època. Principal coneix força la cultura de l'Antiga Roma: va ser responsable de la gestió de les col·leccions gregues i romanes del MAC, va participar en un projecte internacional de recerca a Pompeia, i ha investigat a fons la Batalla d'Empúries, que va enfrontar 20.000 romans contra 40.000 ibers.

A l'escriptora Núria Cadenes (Barcelona, 1970) li agrada mirar enrere: va rescatar un món de fa dos mil anys a Tiberi Cèsar (Proa) i va recuperar la investigació policial i el judici per l’assassinat del jove independentista i antifeixista valencià Guillem Agulló l’11 d’abril del 1993 a Guillem (Amsterdam). Potser per això recomana un llibre que també parla del passat: El Federal (Editorial Proa), de Sebastià Alzamora, una immersió al voltant del Foc de la Bisbal, l’aixecament, el 6 d’octubre de 1869, de 3.000 homes que volien posar fi a la monarquia absoluta i fer d’Espanya una república federal.

Per trencar amb la imatge marmòria que ens ha arribat de Tiberi Cèsar i de tants altres emperadors romans, Núria Cadenes (Barcelona, 1970) ha tingut durant anys al seu escriptori diverses imatges d'ell generades per intel·ligència artificial on torna a ser un home de carn i ossos. A Tiberi Cèsar (Proa), l'ambició de l'escriptora ha estat recuperar-ne la figura "amb totes les complexitats i foscúries", i alhora posar-la en relació amb els familiars, parelles, enemics i amb la Roma de l'època. La prosa plàstica i sinuosa de Cadenes rescata un tros de món de fa 2.000 anys que encara ressona en la societat actual.

El premi Lletra d’Or 2021 ha estat atorgat a la novel·la Guillem, de Núria Cadenes, que l’editorial Amsterdam va publicar el febrer del 2020 amb una gran repercussió de crítica i públic. El jurat del guardó, integrat, entre d'altres, per Sebastià Alzamora, Míriam Cano, Llucia Ramis, Andreu Gomila i Cristina Clemente, coincideix a destacar la importància d’aquesta novel·la per "encarar una situació d’injustícia històrica, malauradament vigent, posant al servei del relat una gran tasca de recerca i documentació i una sensibilitat i un estil literari completament genuïns".