A finals de l’estiu del 2021, Greer Jarrett va emprendre el primer de vint-i-sis viatges per recórrer els camins marítims que havien seguit els mariners nòrdics durant l’era vikinga, que va durar aproximadament del 800 al 1050 dC. Més enllà de la seva reputació de brètols medievals, els vikings eren experts comerciants que van establir rutes comercials que arribaven fins a Bagdad. La seva hegemonia es basava en el domini dels mars.

Segons les cròniques anglosaxones, l'any 793 els vikings van arribar a la Gran Bretanya des de Suècia, Dinamarca i Noruega i van atacar salvatgement els monjos de Lindisfarne. Després es van succeir els saquejos ocasionals i més tard, ja al segle IX, el Gran Exèrcit Viking va començar a recórrer l'illa amb una ambició més gran: la conquesta. Entre 865 i 873 van ocupar Repton, on tenien el campament d'hivern, i el regne anglosaxó de Mèrcia. El relat oficial és el que van escriure els anglosaxons, però els jaciments poden obrir noves perspectives. L'arqueòloga i bioarqueòloga Cat Jarman fa més de sis anys que analitza la fossa de Repton, on hi ha enterrades 264 persones, moltes d'elles víctimes de la guerra del Gran Exèrcit Viking. En aquest poble de Derbyshire es va trobar una pedra semipreciosa procedent de Gujarat (Índia) que va fer que Jarman es qüestionés el relat oficial. ¿Com havia viatjat des de l'Àsia fins allà al segle IX? Jarman no només rastreja la pedra, sinó també les restes òssies. ¿Qui eren els quatre infants que van morir assassinats i que no procedien ni del nord d'Europa ni d'Anglaterra? ¿I per què a Repton hi ha moltes víctimes que no eren ni d'origen escandinau ni anglosaxó? Al llibre Los reyes del río (Ático de los Libros), els vikings continuen sent guerrers aguerrits, però Jarman ens els mostra molt més emprenedors i pragmàtics que a les sèries.

Molt abans que Colom travessés l’Atlàntic i arribés a Amèrica, els vikings ja s’hi havien instal·lat. Se sap des de fa temps però ara es tenen proves científiques que permeten posar la data exacta: va ser l’any 1021. Així ho demostra un estudi que publica aquest dimecres la revista Nature i que ha liderat el Centre d’Investigació Isotòpica de la Universitat de Groningen, als Països Baixos.