<![CDATA[Ara.cat - mèrit]]> 10 <![CDATA[El català: un mèrit a més d'un requisit]]>

La defensa de la llengua catalana des de la recuperació de les institucions autonòmiques fa quasi 50 anys ha tingut, sens dubte, efectes positius (en general, les llengües en situació de minorització han frenat millor el seu declivi en l’ús social allà on han tingut més suport institucional i social), però també ha sofert mancances que expliquen en part el retrocés en l’ús de la llengua. Una de les lluites polítiques que s’han mantingut és que el coneixement del català, com a llengua oficial que tots tenim el dret de parlar i el deure de conèixer, ha de ser un requisit i no només un mèrit per a tot treballador que hagi d’atendre el públic: si no és així, com podem garantir el dret d’expressar-se en català si quan algú ens atén com a ciutadans o clients ens diu que no ens entén? 

]]> <![CDATA[El mèrit, la sort i la trampa]]> L’ideal meritocràtic és el d’una societat on la posició de cada persona no depèn de factors com l’origen familiar, el color de la pell o la sort, sinó exclusivament del grau en què aquesta persona pot contribuir a tasques que la societat valora. Com a principi es fa difícil de no abraçar i, en conseqüència, ha esdevingut universalment acceptat, si més no retòricament. Recentment, però, s’ha obert una perspectiva crítica. Ve dels EUA i l’ha articulada el filòsof de Harvard Michael Sandel en un llibre important i subtil, The tyranny of merit (2020, hi ha traducció castellana de Penguin, La tiranía del mérito). El nucli de la seva crítica és que aquest ideal, al justificar la desigualtat en termes de mèrit individual, promou l’arrogància dels afavorits. Això sol ja seria problemàtic, però la situació és encara pitjor perquè moltes societats que es consideren meritocràtiques no ho són realment: hi acaben jugant un paper la sort i la trampa. Com a exemple: grans universitats americanes que seleccionen alumnes per mèrit, però que de facto fan excepció amb fills d’exalumnes rics. És perfectament legal: d’aquests admesos se’n diu legacies. Després vindrà una bona feina, etc. La sort i la trampa són factors que quedaran blanquejats en les consciències individuals i col·lectives per la ficció que només compta el mèrit. Convido el lector a pensar en exemples més nostrats. No li costarà trobar-los.

]]>