El president de la Xina, Xi Jinping, ha avançat aquest dimarts que el país assolirà l'objectiu de creixement del 5% del PIB el 2024, i ha advertit que la segona economia del món està en camí de generar “estabilitat”, tal com recullen mitjans locals consultats per Europa Press.

Aquest estiu vaig retornar a la Xina, després de no haver pogut viatjar al país des del 2019. En la meva anterior columna vaig explicar dos canvis que m’havien impactat durant la meva estada al país: el pessimisme econòmic en les converses amb xinesos, i el sistema digital autònom que el país ha creat al marge d’Occident. Un altre canvi important que em vaig trobar són els joves xinesos i les seves expectatives i preferències de futur. A la Xina precovid, la majoria de joves amb què havia parlat volien treballar al prometedor sector privat xinès.

La Xina prova a la ciutat de Wuhan, una de les deu més grans del país, alleujar les restriccions a la compra d'habitatges per impulsar el sector immobiliari. La decisió aplana el camí perquè en el futur altres ciutats segueixin els seus passos i eliminin els obstacles a la venda de cases.

Des d’inicis del segle XXI, la prosperitat de Llatinoamèrica ha depès de la Xina. Als 2000 a la regió va esclatar l’anomenat commodity boom, un augment dels preus de les primeres matèries produït per l’enorme demanda d’una economia xinesa que creixia de manera descomunal. Els governs progressistes del moment es van trobar amb més diners a la caixa gràcies a l’excepcionalitat que representaven les compres massives de Pequín. Els salaris dels països on la Xina més comprava van pujar més que els de la resta de la regió. Pequín es va convertir en el motor econòmic de Llatinoamèrica. El creixement o la reducció de la pobresa dels països de la regió van acabar depenent més de la demanda xinesa que de si governava un executiu de dretes o d'esquerres. El petroli del chavisme veneçolà i el coure de la dreta xilena tenien el mateix comprador.