Quan, a finals de l'any passat, Mohamed Mbougar Sarr (Dakar, 1990) va guanyar el premi Goncourt, es va convertir en el primer autor senegalès que el rebia en gairebé 130 anys d'història del guardó literari. "És el primer senegalès que l'aconsegueix, però no és cap debutant: abans ha publicat quatre llibres", diu Jordi Martín Lloret, editor de Més Llibres. Traduïda al català per Oriol Valls, La memòria més secreta dels homes arrenca amb la fascinació d'un autor africà jove pel llibre El laberint de l'inhumà i el seu autor, T.C. Elimane. Poc després de publicar-lo, l'escriptor va desaparèixer sense deixar cap rastre.

Ja sigui a través de la literatura o des de l'escenari, Édouard Louis no deixa de passar comptes amb la seva vida. L'escriptor francès va debutar el 2015 –quan tenia només 23 anys– amb Adeu a l'Eddy Bellegueule (Salamandra), una novel·la autobiogràfica sobre els anys d'infantesa en un poble del nord de França durant els quals amics i familiars el van estigmatitzar a causa de la seva homosexualitat. Traduït a més d'una trentena de llengües, Louis ha passat les tres últimes setmanes a Nova York, on ha representat el monòleg Qui va matar el meu pare, basada en un llibre seu i amb posada en escena de Thomas Ostermeier.

Nits de pesta, la nova novel·la d'Orhan Pamuk, està signada entre el 2016 i el 2021. Començada, doncs, abans de la pandèmia i acabada en plena vigència de la malura devastadora. Som bons lectors de Pamuk (Istanbul, 1952) i podem assegurar que la simple coincidència és total. Bàsicament perquè Pamuk ja ens ha demostrat prèviament que el tema de les epidèmies li interessa (ja l'ha fet aparèixer en dues novel·les anteriors, El castell blanc i La casa del silenci). Ens trobem en una illa inventada, en plena Mediterrània, una mena de barreja de Creta, Malta i Xipre, extraordinàriament descrita. En teoria, pertany al decadent Imperi Otomà, "l'home malalt d'Europa", segons la terminologia de l'època (som al 1901). Pamuk ens explica la vida d'aquesta illa, Minguer, centrada en l'època d'una terrible epidèmia de pesta (durant la qual aconsegueix la independència) a base d'anar combinant un veritable equip meravellós de personatges.

"El que és absent és molt present a les nostres vides", assegura l'alemanya Judith Schalansky (Greifswald, 1980), que a Inventari de coses perdudes (Més Llibres / Acantilado) s'endinsa en la història d'una dotzena de desaparicions, recents o no, amb l'objectiu de reivindicar-ne la importància: hi ha des de la romana Vil·la Sacchetti fins als poemes de Safo –dels quals n'han sobreviscut només alguns fragments–, una pel·lícula perduda de Friedrich W. Murnau i el pelut tigre del Caspi. "Soc d'aquelles persones que es poden considerar melancòliques: el que ja no hi és m'atreu més que el que existeix –continua–. Quan una cosa desapareix va a parar a un lloc de la nostra ment entre la realitat i la llegenda".

La lletrada Susanne és una advocada que s’ha instal·lat fa poc a Bordeus i que un bon dia rep la visita al seu despatx d’un home que la contracta perquè es faci càrrec d’un cas extrem: la defensa penal de la seva esposa, una dona aparentment sana i sensible que ha ofegat a la banyera els seus tres fills petits. Aquest és el punt de partida de La venjança és meva, de Marie NDiaye (Pithivers, 1967), una autora popular i de prestigi a França que el 2009 va ser guardonada amb el Goncourt i que, amb aquesta novel·la, ha muntat un artefacte que es mou per les coordenades híbrides del thriller psicològic i del retaule social sense arribar, deliberadament, a ser del tot cap de les dues coses.

Gràcies a l’editorial Més Llibres i a la traducció de Ricard Vela podem llegir en català Animal, la novel·la debut de l’escriptora Lisa Taddeo, després de l’èxit internacional aconseguit l’any 2019 amb Tres dones, una obra de no-ficció sobre el desig sexual femení i el patriarcat. La narradora afirma que matar homes en temps com els que vivim és l’únic recurs. Sempre hi haurà el masclista de torn que se sentirà ofès i girarà la frase: matar dones en temps com els que vivim és l’únic recurs. Aquest pallús sexista cauria en una falsa equivalència: la violència contra les dones per part dels homes supera amb escreix la direcció contrària. El Times ha definit la novel·la com "l’American psycho de l’era Me Too", però la cruesa també pot fer pensar en la pel·lícula Promising young woman, d’Emerald Fennell, o en la versió hardcore de les novel·les de Camila Läckberg. Som davant d’una experiència literària increïble que ens remou els budells. A còpia de girs inesperats de la trama i d’una misteriosa veu narrativa que sembla interpel·lar un tu femení universal, les coses van de mal en pitjor a la velocitat de la deformació, i el lector va entomant una sensació de permanent fuetada cervical.