Els sofistes tenen mala fama. Aquells mestres ambulants eren escèptics i relativistes, cobraven per les seves lliçons i buscaven persuadir, mitjançant un argument o el contrari, en comptes de buscar la veritat absoluta, en la qual no creien. Plató i Aristòtil els menyspreaven.

Daniel Tubau és filòsof i escriptor. Publica Siete maneras de alcanzar la felicidad según los griegos (Ariel), on convida a fugir d'eslògans i tornar als clàssics per pensar què podem considerar avui una vida feliç.

Al punt d'informació del Museu Britànic, situat a l'anomenat Great Court, on hi ha la històrica biblioteca i la sala de lectura, s'han acostat els últims dies no poques persones preguntant on són els famosos Marbres d'Elgin, com es coneixen al Regne Unit les escultures i part del fris del Partenó, que es conserven al museu des del 1817. "Per veure-les abans que les retornin a Grècia, potser?", pregunta aquest corresponsal al mateix assistent que l'hi ha comentat. La resposta és flegmàtica: "De moment són allà, a la sala 18". I hi són des que Lord Duveen of Millbank va finançar la galeria que les acull, inaugurada el 1939 com a ampliació de les dependències del monumental edifici de Bloomsbury. Abans eren en un altre espai del mateix recinte.

El jaciment d'Empúries, la ciutat grega fundada durant la primera meitat del segle VI abans de Crist, és un tresor arqueològic que continua revelant detalls sobre la civilització grega. L'últim descobriment que ha ressorgit del subsol d'Empúries gràcies a les excavacions arqueològiques és una petita gerra de finals del segle VI abans de Crist decorada amb escenes d'una palestra, el gimnàs on els grecs s'entrenaven en activitats com la lluita o la boxa. La peça descoberta, coneguda com a lècit, havia estat enterrada al costat d'una de les primeres cases de la Neàpolis, la ciutat que va néixer a redós del primer port d'Empúries.

Creixement demogràfic sobretot de les ciutats, decadència de la religió tradicional, inestabilitat política, globalització i encreuament de cultures, crisi institucional, individualisme... El nostre present trasbalsat s’assembla prou al món hel·lenístic de fa 2.300 anys, quan com a resposta van sorgir filosofies ètiques com l’estoïcisme, que va arrelar i després es va estendre en època de l’Imperi Romà per ciutats com Atenes, Alexandria i la mateixa Roma, amb Epictet com a principal figura. Esclau alliberat i esguerrat, va ser secretari de l’emperador Neró i, com Sòcrates, mai va escriure res: tot el que ens ha arribat d’ell ho sabem a través del seu deixeble Flavi Arrià.

És impossible entendre la història d’Empúries sense tenir el seu port o, més ben dit encara, els seus ports, perquè al llarg dels anys la ciutat grecoromana va tenir diversos espais portuaris que s'adaptaven a les necessitats del moment. Des del 2018 –les excavacions continuaran fins al 2025– s'han fet diferents campanyes d'excavació per saber com va evolucionar la zona i, la darrera, que encara no ha acabat, ha confirmat que a tocar del port hi va haver un santuari dedicat a la deessa de l'agricultura i de la fertilitat, Demèter.

Un noi jove, amb el cos nu, es llança amb gran elegància i amb tots els músculs tensats a l’aigua. Al sensual efeb se’l coneix com "el nedador" i va ser descobert el 1968. Decorava el sostre de la Tomba del Tuffatore, a Paestum, ciutat que els grecs van anomenar Posidònia, i que es troba a la Campània italiana. El nedador no estava sol. Als laterals del sepulcre hi havia diferents escenes on homes grans i joves compartien un banquet i s’abocaven amb avidesa al joc amorós. No sabem a qui dona sepultura aquesta tomba ni en quines circumstàncies va morir l’homenatjat. Tampoc no hi ha gaire informació sobre com era Posidònia el 480 aC, quan es va construir la tomba, però la imatge del sensual i bell nedador és un símbol omnipresent als llibres d’història sobre art grec. Fins i tot el cineasta i periodista Claude Lanzmann hi reflexiona al recull d’articles que va aplegar precisament amb el títol de La tomba del sublim nedador (Ed. Confluencias, 2014). El director de Shoa va visitar la tomba amb Simone de Beauvoir i va quedar impactat. 

Mentre els aqueus saquejaven i cremaven Troia, després de deu anys de setge, les troianes esperaven a la platja. Una al costat de l'altra, amb la mirada perduda, repassaven mentalment els noms dels fills morts: aviat sabrien qui se les quedava com a botí de guerra. Ara els ha donat veu Natalie Haynes a Las mil naves (Salamandra). Cada capítol té nom de dona i són elles, que han quedat al marge de la història, les que parlen: la musa Cal·líope; Clitemnestra, assassina del seu marit Agamèmnon, que abans havia sacrificat la filla comuna, Ifigènia; Criseida; Andròmaca; Creusa, que mor mentre intenta trobar Enees; Tetis, la mare d'Aquil·les; Pentesilea, l'amazona que s'enfronta a Aquil·les; Penèlope...

Pedro Olalla ha escrit el seu últim llibre, Palabras del Egeo. El mar, la lengua griega y los albores de la civilización (Acantilado), des d’un lloc idíl·lic: una illa enmig de l’Egeu, de muntanyes escarpades i cales cristal·lines. Espera l’arribada del seu fill i, mentre no arriba, li explica per què és important conèixer l’origen de la civilització grega o el significat de les paraules. Escriptor, hel·lenista, professor, traductor i cineasta, Olalla fa trenta anys que viu a Grècia, una terra que com més coneix més el fascina. Reivindica les herències de l’Egeu per reflexionar sobre el present i el futur. Desgrana diferents troballes que fan replantejar on i com comença realment la civilització grega, un poble que va construir naus abans que cases. Les ganes de conèixer l’entorn van fer que viatgessin per les aigües del Mediterrani, l’Índic i l’Atlàntic fins a arribar a les costes de Groenlàndia.

Per Plutarc, sabem que l’hetera Timandra va ser l’amant del general i polític Alcibíades (450 aC - 404 aC), una gran figura de l’època de Pèricles i Sòcrates, aquella Atenes enfrontada amb Esparta durant la llarga Guerra del Peloponès, que va durar vint-i-set anys. Poca cosa més se’n coneix, de Timandra. Aquest buit femení, tan habitual en la història, és el que va permetre l’escriptor grecosuec Theodor Kallifatides, prou conegut dels lectors catalans pels seus textos autobiogràfics, convertir-la en una dona meravellosa i fer-la protagonista d’una novel·la que ell mateix considera un dels cims de la seva obra. És, en efecte, una bella història d’amor i de mort. "Tot era tan estrany. El bé i el mal, la vida i la mort, l’amor i l’oblit. Una cosa s’endinsava en l’altra, una cosa naixia de l’altra i tornem al principi, en un moviment incessant, com les onades del mar", diu Timandra.

Avui, ben entrat el segle XXI, la mitologia grega continua ben present en molts àmbits. És, per exemple, font d’inspiració de no pocs artistes. D’intel·lectual o acadèmica no en té res; a més, és addictiva, entretinguda i accessible. I sorprenentment humana. Si llegiu Herois i Mites ho confirmareu.

“Mai és massa tard per tornar sobre els nostres passos a través de les runes del nostre passat fins a arribar al present atemporal”. El filòsof britànic Peter Kingsley, de 68 anys, s’ha situat en la cruïlla de disciplines, religions, cultures i tradicions, encreuaments no sempre evidents o reconeixibles. Ha necessitat indagar i percebre amb mêtis, aquest terme grec que ens parla d’una mirada atenta o, com explica ell mateix, d’una “consciència aguda, una sensibilitat enfocada totalment al moment present”, ja que és una paraula que “encarna totes les qualitats de la subtilesa, l’enginy i l’atenció, les quals són essencials si volem evitar quedar atrapats en un món d’enganys infinits”.