Els veterans de les negociacions climàtiques estan exultants, i les ONG estan indignades. Certament, l'acord final de la COP26 és força millor del que es podia esperar (que no era gaire), però els pocs guanys es concentren en el tema –molt important– de la retallada d'emissions. El gran fracàs continua sent el del finançament climàtic i la solidaritat amb els països que pateixen els embats d'una crisi que ells no han creat. I ja no se li pot donar la culpa a Donald Trump. John Kerry, el flamant enviat especial pel clima de Joe Biden, ha estat, de nou, qui s'ha negat a compensar les petites illes del Pacífic i els estats africans per les "pèrdues i danys" generats, en bona part, pel fum del Somni Americà. De nou, perquè també va ser ell qui va bloquejar aquest punt a París fa sis anys. No ho ha fet sol, esclar. La UE, heroïna de la lluita climàtica, i altres països rics tampoc han volgut comprometre's. "Si és una bona negociació, totes les parts estan incòmodes amb el resultat", deia Kerry en el plenari. Però els més incòmodes resulta que són sempre els mateixos.

La Cimera del Clima de Glasgow (COP26) ha comportat un gir important: s’ha centrat en el poder del sector privat més que no pas en les responsabilitats dels governs. Si els responsables polítics no són capaços de conciliar entre tots els seus interessos i comprometre's a emprendre una acció col·lectiva, ¿pot el sector privat agafar el relleu? En realitat, és una pregunta sobre el potencial del mercat. ¿El mercat pot servir per aconseguir un bé públic tan fonamental com una reducció ràpida i a gran escala de les emissions de gasos d’efecte hivernacle?

Publicat a primera hora d’aquest divendres, un nou esborrany de la resolució final de la COP26 que té lloc a Glasgow manté la demanda als estats perquè presentin plans més ambiciosos per reduir les seves emissions de CO₂ a finals del 2022. El nou document presentat per la presidència britànica manté la petició als estats perquè presentin "nous o actualitzats" plans de retallada d'emissions (les NDC o contribucions determinades nacionalment) abans de la Cimera d'Egipte l'any que ve, la COP27. Alhora, també els "demana" que en aquests fulls de ruta "reformulin i enforteixin els seus objectius per al 2030 per alinear-se amb els objectius de París".

El Japó, Alemanya i França són els països que més diners han posat fins ara per al fons de 100.000 milions que es van prometre als països pobres per combatre l'emergència climàtica. Una promesa que, de fet, es va rebaixar (segons l'ONU, ara hi ha compromisos per valor de 78.900 milions) i que està molt lluny encara del que es necessitaria realment (els països pobres demanen 600.000 milions). A més, en el cas dels diners que sí que s'han aconseguit, la majoria s'han donat en forma de préstecs que aquests països més vulnerables a la crisi climàtica hauran de tornar, amb interessos. De fet, segons una anàlisi feta per Oxfam, menys de la meitat de les promeses financeres climàtiques fetes pels països rics són veritables subvencions.

Un total de 31 països i 11 grans companyies automobilístiques s'han compromès aquest dimecres, en el marc de la cimera climàtica COP26, a vendre només cotxes zero emissions a partir del 2035 (el 2040 en el cas dels països en vies de desenvolupament). El Regne Unit, els Països Baixos, el Canadà, Àustria i l'Índia són alguns dels signants, però hi falten grans productors automobilístics com els Estats Units, Alemanya, França i Espanya. Aquests últims tres, però, estan pendents de la negociació d'una proposta de la Comissió Europea que va exactament en el mateix sentit i que si prospera també instauraria la prohibició de vendre cotxes contaminants a tota la UE el 2035. 

S'ha filtrat un primer esborrany de la declaració final de la cimera climàtica de l'ONU a Glasgow, la COP26. És només una llista de frases agrupades per temes, en total 850 paraules. I no inclou cap compromís en ferm cap a l'eliminació gradual dels combustibles fòssils. Tant les ONG climàtiques com els experts que segueixen les negociacions d'aquests dies a Glasgow ja han advertit que és un text "massa dèbil". Al mateix temps, aquest dilluns Global Witness denunciava que el nombre de delegats vinculats a la indústria dels combustibles fòssils que participen en aquesta COP són més nombrosos que els de qualsevol país present a la cimera. Són 503 persones que actuen de lobi del petroli, el gas i el carbó.

La conferència de Glasgow sobre el clima s’allargarà fins al dia 12. Fins ara s’ha avançat en els fronts de les emissions de metà i de la desforestació. Està sent un altre pas, ni espectacular ni menystenible, en un camí en què la humanitat es va comprometent a parar un procés, el de la carbonització de l’atmosfera, que pot ser causa d’un dany il·limitat si no ho fem. És un procés que, a més, té una característica singular que no han tingut altres episodis greus de contaminació atmosfèrica: a tots els efectes el podem considerar irreversible. Ens ha costat uns 200 anys adonar-nos de l’impacte negatiu que l’activitat industrial basada en l’energia carbònica està tenint sobre l’atmosfera. Ara costarà unes dècades aturar la màquina contaminadora. Alguna per bastir la voluntat de fer-ho. Unes quantes més per realment fer-ho.

Un nou crit d'alerta pel planeta. Un nou SOS de les futures generacions s'ha sentit aquest divendres als carrers de Glasgow, on aquests dies se celebra una cimera clau -una més- per aturar l'escalfament global. El crit dels joves al carrer increpava els governs del món sencer, reunits aquests dies a la COP26, i els reclamava que deixin ja "el bla, bla, bla", que és com defineix les promeses climàtiques de governs i empreses l'activista adolescent sueca Greta Thunberg. La noia que, amb una petita pancarta davant del Parlament suec va aconseguir fundar un moviment climàtic global, tornava a ser aquest divendres al capdavant de la protesta -tot i que intentava sense èxit barrejar-se amb la multitud i passar inadvertida- i tornava a posar veu a la indignació dels més joves amb la inacció climàtica.

El 10% més ric de la població mundial, uns 800 milions de persones (dels 7.000 milions que vivim al planeta), és responsable de la meitat de les emissions globals de CO₂ actuals. I ho seguiran sent el 2030. Aquesta minoria és responsable del 49% de les emissions mundials i el 2030 les reduiran una mica però encara emetran el 48% del total global. Són les dades d'un informe elaborat per Oxfam Intermón en el marc de la cimera del clima de Glasgow, la COP26, que posa negre sobre blanc a com les grans desigualtats socioeconòmiques globals també tenen un impacte important en l'emergència climàtica. L'estudi calcula també les emissions futures de cada sector de població i projecta que el 2030 els més rics del planeta hauran emès ells sols gairebé tot el pressupost de carboni que té el món per evitar l'1,5 ºC d'escalfament global.

La recuperació de la pandèmia de covid-19 està tornant a disparar les emissions de gasos d'efecte hivernacle. La davallada de CO₂ que va deixar el confinament quedarà en una simple sotragada, perquè els plans econòmics de recuperació postpandèmia tornen a apostar pels combustibles fòssils i ens allunyen del canvi que reclama la ciència. La remuntada de les emissions, de fet, encamina el món a superar el límit dels 1,5 °C en 11 anys. Ho diu l'última anàlisi de les emissions de CO₂ mundials feta per Global Carbon Project, i presentada aquest dijous en el marc de la cimera climàtica de l'ONU COP26 a Glasgow.

Vistes des de dalt, les persones som colònies de formigues que van amunt i avall amb molts propòsits i despropòsits, la majoria allunyats de la necessitat d’abastir-nos d’aliments per passar l’hivern. L’avorriment està infravalorat. La contemplació és poc productiva. Quan baixem, magnifiquem la nostra presència en un planeta on fa l’efecte que qui més sobra som nosaltres. Però estic convençuda que la naturalesa també té assumida aquesta part, la de la humanitat en tota la seva misèria i en tota la seva esplendor. La de les formigues que es mouen amb rumbs imprecisos que sovint no tenen prou temença del fred. Encara que la natura ens necessiti més aviat poc, la realitat és que som una espècie més. La més egocèntrica, segur. Vam aparèixer quan el teló del món ja s’havia aixecat i vam decidir dirigir les escenes. Però la qüestió, des de fa temps, és com ho hem de fer per viure’ns amb més harmonia, amb les renúncies i els canvis que comporta per a un Primer Món malalt, literalment i metafòricament, i que no necessàriament són sinònims de pèrdua. Al contrari. Sortir despullats del naufragi és l’ocasió per buidar uns armaris que tenim massa plens. 

Cues de fins a 2.000 persones a les entrades de la cimera; parts de Glasgow completament blindades davant de l'assistència de més de 120 caps d'estat i la recepció reial que Carles d'Anglaterra i la seva dona, Camilla Parker-Bowles, els ofereixen aquest vespre a la Kelvingrove Art Gallery; presència constant d'activistes a l'interior i als voltants del Green Scottish Campus, on té lloc la trobada oficial; Greta Thunberg al Festival Park fent un discurs després d'haver-se trobat amb la ministra principal d'Escòcia, Nicola Sturgeon, que es veu reflectida en la jove i en la seva empenta de militant per una causa concreta des dels 16 anys... El primer dia de la cimera de Glasgow s'ha saldat amb els desajustos habituals –potser inevitables– d'una mena de Jocs Olímpics de la salvació del planeta que han empetitit la capital industrial d'Escòcia i la seva xarxa d'establiments hotelers.

El compromís de Pequín d'aconseguir la neutralitat de carboni abans del 2060, recollit ara en el 14è Pla Quinquennal, s'ha rebut amb entusiasme a tot el món. Si el gegant asiàtic se’n surt, podria rebaixar tot sol les temperatures globals en 0,25 graus centígrads en relació amb l’augment previst. Però ¿aquest pla és realista?

“No s’han complert les expectatives, però no s’han enterrat”, ha dit aquest diumenge el secretari general de l’ONU, António Guterres, sobre la cimera de líders del G-20. Els líders de les principals economies havien de donar un missatge clar i contundent que facilités les negociacions climàtiques a Glasgow, però després de la cimera de Roma el més calent encara és a l’aigüera. La cimera climàtica de l’ONU COP26 ha arrencat aquest diumenge, de fet, al mateix temps que es clausurava la del G-20. “Sabem que aquesta COP, la COP26, és la nostra última esperança per mantenir els 1,5 °C a l’abast”, ha dit el president de la cimera, Alok Sharma, secretari d’estat de Desenvolupament Internacional del govern britànic. “París va prometre, ara Glasgow ha de complir”, ha resumit, en el seu missatge durant el plenari inaugural de la COP26.

Glasgow és l’escenari definitiu per posar a prova el lideratge europeu en la lluita contra el canvi climàtic. El “moment de la veritat”, com l’ha batejat Ursula von der Leyen. Però aquest autoproclamat lideratge climàtic de la Unió Europea ha anat topant, durant anys, amb la realitat que sense el compromís de la Xina i els Estats Units el consens neix tocat de mort. Així ha estat en cada intent de governança multilateral. Va passar el 2009 a Copenhaguen, on Barack Obama i l’aleshores líder xinès Hu Jintao, com a representants dels dos països més contaminants del món, es van aliar per aigualir les ambicions europees; o amb l’Acord de París del 2015, que Donald Trump va boicotejar tan bon punt va arribar a la Casa Blanca.

Després de dos dies intensos de reunions, trobades bilaterals i negociacions, els països membres del G-20, responsables del 80% de les emissions de gasos amb efecte hivernacle del món, s'han compromès a limitar l'escalfament global a 1,5 °C. L'acord, amb què ha acabat aquest diumenge la cimera celebrada a Roma durant el cap de setmana, suposa una victòria respecte a les fallides negociacions prèvies dels ministres d'Energia i Medi Ambient, que van naufragar per les reticències de la Xina i l'Índia a incloure aquest límit, però tot i ser un pas important, es queda curt en altres punts, i sobretot a l'hora de concretar les accions a seguir.