Soló d'Atenes va ser el primer a viatjar pel simple plaer de conèixer el món, sense cap interès utilitari. La seva meta era el camí. Va arribar així a la cort del riquíssim Cresos, rei de Lídia, que el va rebre amb els braços oberts i li va mostrar tots els seus immensos tresors. Davant la seva riquesa, Cresos li va preguntar si al llarg dels seus viatges havia conegut algú més feliç que ell. Soló li va dir que havia conegut algú molt més feliç, Teló d'Atenes, un home senzill que va viure en una època de bonança, va tenir uns fills excel·lents, va veure com creixien els seus nets i va morir, amb una mort gloriosa, defensant la seva pàtria. "L'home, Cresos –va continuar Soló– està subjecte a l'atzar. No hi ha dos dies a la seva vida que siguin completament iguals. Així que per saber si un home és feliç hem de considerar tota la seva vida, en conjunt. Abans de la mort, ningú mereix el títol de feliç".

Un cartell que diu “Welcome to the Gross Happiness Country” et dona la benvinguda a l’aeroport internacional de Paro, al Bhutan. Al costat hi ha un gran retrat dels reis i un avís que recorda que en tot el país està prohibit fumar i que la velocitat màxima és de 50 quilòmetres per hora. Si hi afegim que en aquest petit país de 800.000 persones no van autoritzar la televisió ni internet fins al 1999, queda clar que Bhutan és un país diferent.

Els darrers dies ha corregut com la pólvora per les xarxes socials i diversos mitjans de tendències la imatge de l’actriu xinesa Zhang Jingyi a la catifa vermella del Beijing International Film Festival. L’actriu posa al photocall vestida amb un elegant vestit negre. Fins aquí, res fora del guió habitual. El motiu de la viralitat és un altre: a la mà hi porta una simple bossa de plàstic groga, del tipus que es fan servir per anar a comprar al supermercat o per llençar les escombraries a casa.

A primera hora de la tarda, el pont de Hikawa es converteix en un petit escenari de cinema improvisat. Un grup de noies joves, vestides amb quimonos de tons suaus, es fan fotografies mentre riuen i intenten atrapar amb la mirada la pluja pausada de pètals que cau sobre el riu. Sota seu, les barquetes avancen amb calma pel riu Shingashi, entre pigues blanques i rosades que suren a la superfície. A les ribes, els cirerers en flor dibuixen un túnel efímer que converteix Kawagoe en una postal viva del Japó més evocador.

En un dels aproximadament cent mil grups de WhatsApp d’amigues dels quals formo part (i que tenen tantes dones, especialment en la maduresa), vam passar-nos una bona estona discutint sobre una publicació d'Instagram que anunciava que la joventut ja no és una edat, és una energia. El titular és boníssim i a primera vista el vaig comprar a ulls clucs. Jo mateixa tinc cinquanta-sis anys i em sento energèticament jove. I ho penso cada dilluns, perquè m’agrada començar la setmana amb una petita bogeria: anar al gimnàs a la classe d’aixecar pesos de les set del matí. Sempre m’han dit que tinc molta energia i com veieu, la cosa no ha disminuït pas amb l’edat. Em fan més mal les mans (artrosi), em queixo de tant en tant del maluc (aix la trocanteritis que vol tornar), necessito fèrula dental per no carregar la mandíbula a la nit, prenc cinc-cents suplements per prevenir-ho... Tot i això, però, em sento plena de vida. I em vaig dir que potser sí que la publicació tenia raó i pertanyo al que ara en diuen the new young, el mid life en expansió.

Darrere els murs de pedra del monestir de Pedralbes, durant set segles hi han viscut moltes generacions de dones. Cada corredor guarda moltes històries, no només de pregàries i de silencis introspectius, sinó també de pugnes, conspiracions, supervivència i creativitat. És una rara avis perquè ni les desamortitzacions, ni les revolucions ni les dictadures, ni tan sols la voracitat immobiliària, l’han pogut engolir. Qui hi entrava havia de seguir els vots d’obediència, castedat i pobresa, però durant molt de temps va ser un espai on es podia transcendir el poder patriarcal. Enguany celebra els 700 anys amb exposicions, taules rodones i la revelació de molts dels secrets que poden amagar les tombes d’una reina i de les dames que l’acompanyaven. Us convidem a entrar en tots els espais del monestir a través de set dones, algunes poderoses, d’altres molt humils.

El seu pare i el seu avi eren pilots i ell, des de ben petit, va mamar la passió per l'aviació a casa. Amb els anys la fascinació pels avions es va convertir en vocació, es va fer pilot i ara, amb més de vint anys d'experiència travessant el cel, intenta que les persones que tenen por de volar la perdin. Ho fa des del seu compte a Instagram en el qual té milers de seguidors i acaba de publicar un llibre –Volar sin miedo (Planeta)– en el qual recopila els consells pràctics i els millors trucs que ha après per superar l'angoixa de pujar a un avió.

Fa poc vaig viure una situació xocant amb un company de taula de tertúlia televisiva. Una dona havia vingut a l’estudi i va explicar que forma part d’una associació de mares amb fills amb discapacitat. A mi em va sobtar que fos una associació només de mares, i en un moment de pausa vaig acostar-m’hi per saber-ne el motiu. Aquest company, quan va saber les meves intencions, va deixar anar un irònic: “Ja pots anar a fustigar” que em va deixar clavada.

La setmana passada, l’actor Ryan Gosling, cèlebre pel seu paper com a Ken de la Barbie, va anar de convidat a The Tonight Show amb Jimmy Fallon per promocionar la seva nova pel·lícula. L’entrevista es va aturar quan Gosling va comentar que just aquell dia era l’aniversari de la seva dona i que era allà als estudis de televisió. El presentador i l’actor van voler fer una sorpresa a l’actriu Eva Mendes, que esperava discretament el seu marit a la sala de convidats. Un assistent la va portar fins al plató i van fer sortir una banda de música perquè li toqués el Happy birthday amb tota la fanfàrria. Eva Mendes, que des que es va casar amb Gosling ja no participa en projectes cinematogràfics, es va mostrar molt agraïda i afectuosa amb el seu company. L’endemà, els mitjans de comunicació nord-americans es van afanyar a recuperar la imatge i anunciar en titulars un fet que els semblava insòlit: feia més de deu anys que la parella no apareixia junta públicament, ni tan sols en els esdeveniments de catifa vermella. Per descomptat, preservar la privacitat de la família i de les dues filles que tenen en comú deu ser un motiu prou important per prendre aquesta decisió. És una manera d’intentar protegir al màxim el matrimoni i les criatures de les malvestats de la fama. Però Hollywood, per més Barbies feministes que faci, no ha canviat tant. A la indústria cinematogràfica li agrada molt gestionar el desig del públic. Al capdavall, és un sector que viu de les il·lusions i la capacitat per fascinar. Els grans seductors sempre han hagut de semblar disponibles pel públic, encara que sigui d’una manera simbòlica. No és que s’hagi d’amagar la biografia real, però prefereixen no projectar sobre els grans sex symbols les responsabilitats emocionals i afectives d’un pare de família compromès amb les rutines domèstiques.

Els qui tenim uns quants anys a l’esquena recordarem una de les parelles icòniques dels noranta: la formada per Carolyn Bessette i John F. Kennedy Jr. Una relació que aquests dies recupera, amb una marcada hiperglucèmia, la sèrie de Disney+ Love Story. Ella treballava a Calvin Klein, la marca que millor condensava l’esperit minimalista de finals del segle XX, en sintonia amb la moderació i introspecció que imposava la crisi econòmica del moment. Ell era l’hereu d’un dels cognoms més feixucs de la política nord-americana, amb un atractiu gairebé mitològic que li obria portes, però també l’obligava a demostrar constantment que n’era digne.

Els dies s’allarguen i al vessant nord del Pirineu, als peus de massís del Canigó, una vall dona la benvinguda a la primavera amb el blanc i el rosa dels cirerers en flor. Regada per la puresa del Tec, nascut a tocar de la frontera, el Vallespir és una comarca nord-catalana de contrastos i riqueses culturals encara poc coneguda. Una vall termal, florida i sobretot poc massificada a només dues hores en cotxe de Barcelona amb unes tradicions i monuments antiquíssims: des de les Festes de l’Ós de Prats de Molló fins al Museu d’Art Modern del Ceret, meca del cubisme, passant per l’abadia benedictina de Santa Maria d’Arles –fundada el 778– i les termes romanes dels Banys, on cada any fan estades per millorar la salut, prescrites per la Seguretat Social francesa, uns 20.000 pensionistes.

La lliga professional d’hoquei femení nord-americana, la PWHL, fundada el gener del 2024, s’ha convertit en molt poc temps en un dels fenòmens més rellevants de l’esport femení. El primer partit, retransmès simultàniament per les tres cadenes nacionals canadenques, va congregar gairebé tres milions d’espectadors davant les pantalles. Des d’aleshores, les audiències i l’assistència als pavellons no han parat de créixer. En la segona temporada, la mitjana d’espectadors als estadis s’ha duplicat respecte a la inaugural, i la lliga ha anat encadenant rècords d’assistència. El marxandatge també ha obtingut uns resultats sorprenents. A més, les medalles d’or i plata als Jocs Olímpics d’Hivern de Milà-Cortina se les han emportat les seleccions dels Estats Units i el Canadà, respectivament. La majoria de les seves jugadores competeixen a la PWHL, un fet que prestigia encara més la lliga.

Claudio Barría s'ha passat molts anys de la seva vida desmentint la pel·lícula de Steven Spielberg Tauró. Aquest biòleg xilè establert a Catalunya, ha centrat la seva recerca en aquests animals –ara a la Universitat d'Oviedo però abans a l'Institut de Ciències del Mar (ICM)– i avui és un dels màxims experts en taurons de la Mediterrània, probablement el màxim. Va ser precisament en un cinefòrum pel 50è aniversari d'aquest film en què va participar que va sorgir la idea d'escriure el llibre Tiburones, juntament amb Ana Colmenero (ICM), dins de la col·lecció ¿Qué sabemos de? que editen Catarata i el CSIC. Tant el llibre com la conversa traspuen un gran coneixement i sobretot un amor enorme per aquests animals, que tenen un valor incalculable per als ecosistemes marins.

“Tothom em mirava com si fos culpa meva, com si jo ho hagués provocat. Em miraven amb horror, amb fàstic, amb culpa, com si fos la pitjor persona del món. Vaig sentir pànic, perquè vaig pensar que havia fet alguna cosa dolenta, però no entenia què era aquella cosa dolenta que havia fet”. Així explica Keilyn Andrea González, una jove hondurenya, com se sentia després d’haver patit abusos sexuals als 11 anys. Ho va oblidar, ho va bloquejar. No va ser fins molts anys després que aquella violència sexual va reaparèixer i, amb ella, la necessitat de reparació. Una necessitat que va convertir en crit públic: “Jo no tenia la culpa del que m’havia passat”.

Al gimnàs hi passa un fenomen paranormal: a la majoria de les classes dirigides, els homes desapareixen. Com aquella vella llegenda dels anys vuitanta, el Triangle de les Bermudes, aquell espai que s’empassava avions, les classes s’empassen els éssers masculins. I no parlo de les classes de zumba, que també. Parlo de classes on les dones aixequem pesos i els fem anar amunt i avall (body pump) o donem cops de boxa i arts marcials (body combat), o fem força de braços i tòrax penjades de corretges (TXR), activitats que en l’imaginari col·lectiu no estarien dins les activitats considerades “de dones”, però s’hi han convertit. Després hi ha classes on n’hi ha, però són minoria, com el ioga, pilates i classes per activar el cos en general. I només hi ha igualtat a les classes de crossfit. I on són els homes al gimnàs? De manera massiva, a la sala de màquines, fent activitats individuals i aixecant pesos moooooooolt més pesants que a les classes.

"Són la meva història personal, si les perd, perdré la meitat de la meva història", es lamenta el Rafael. "Recuperar-les seria sanador", sospira l'Aurelia. "Ho és. Jo ja he pogut i n'estic molt agraïda", confirma alleugerida l'Amparo. La conversa té lloc en una casa del centre històric de Paiporta, l'epicentre de la fatídica dana que es va emportar la vida de 230 persones només al País Valencià. La taula al voltant de la qual seuen els tres amics està plena de papers i fotografies. Algunes són imatges recuperades de les urpes de la catàstrofe, altres, el testimoni de l'empremta de les inundacions. Amb calma, repassen una a una les instantànies. La seva contemplació els desperta els records i les anècdotes. Unes dibuixen un somriure, altres fan que s'humitegin els ulls i que aflorin les llàgrimes.

De què serveixen els petons? Quina funció biològica pot tenir un morreig? O és una funció evolutiva? Són preguntes que és poc probable que et passin pel cap mentre veus Burt Lancaster i Deborah Kerr sobre la sorra de la platja en la mítica escena de D'aquí a l'eternitat. Però és la pregunta que es van fer uns científics d'Oxford, i que els ha portat a investigar l'historial petonejador d'algunes espècies animals, especialment els primats.

Gisèle Pelicot, la dona a qui el seu marit va drogar durant molts anys amb la finalitat de violar-la i oferir-la a altres violadors mentre en gravava les imatges, acaba de publicar el llibre Un himne a la vida (Ara llibres amb traducció d’Imma Falcó). El títol potser força un optimisme vital del qual costa encomanar-se mentre el llegeixes, tot i que l'autora està determinada a fer, de la seva resiliència, un al·legat per una societat millor i un desig personal de ser feliç malgrat tot.

Una arpa, una cadira, una pala per fer la bugada, un plomall, una impremta, un vestit, una urna o una cotilla. Aquests són algun dels 25 objectes que la periodista Sílvia Marimon Molas, redactora de Cultura de l'ARA, ha fet protagonistes en el llibre Inventari d’històries silenciades (Eumo Editorial), un recorregut imprescindible i molt didàctic per alguns objectes quotidians que han estat essencials per dibuixar la nostra societat d’avui. Objectes que Marimon vincula a dones reconegudes o anònimes que massa sovint han estat les grans oblidades en els llibres d’història.

Pol Casellas (Barcelona, 1995) és arquitecte, però és conegut sobretot per la feina que fa a les xarxes socials en les quals explica històries desconegudes, curioses i sorprenents de Barcelona. La seva passió per l'urbanisme, l'arquitectura i la ciutat que el va veure néixer el va portar a engegar aquest projecte sense més pretensions que la de compartir coneixement, però que ha acabat tenint un èxit que encara el sorprèn a ell mateix i que l'ha portat a publicar el seu primer llibre, La Barcelona impossible (Rosa dels Vents).