El Víctor Rodríguez forma part de la primera promoció de l'escola de campaners de la Vall d'en Bas, una iniciativa única que va començar el 2023 i que vol ajudar a preservar i recuperar el patrimoni vinculat a les campanes, ja que els campaners han anat desapareixent i, amb ells, el coneixement del llenguatge i de les tècniques tradicionals de tocar. Rodríguez, tot i ser jove –té 38 anys–, mostra una passió i un coneixement d'aquest món que no semblen propis de la seva generació, però ell assegura que l'interès per les campanes no és una qüestió de gent gran. "A l'escola de campaners érem un grup ben divers, gent de tot el país, d'edats diferents, però que teníem en comú la nostra passió i les ganes d'aprendre", explica. Tot el coneixement que ha adquirit al llarg de tot el curs de campaner l'aplica ara al seu poble, la Garriga, on ha netejat i revitalitzat el campanar i compta amb el suport popular.

És dimarts, són les onze del matí, i a l’escullera de Portlligat, sota un tendal verd, els pescadors Josep Lluís García Jaén (Còrdova, 1962) i Samuel Mir (Sant Cugat del Vallès, 1987) estan, drets, netejant els tresmalls, les xarxes d’arts menors. En treuen roques, trossos d’estrelles de mar que s'hi han enganxat; les xarxes han de quedar netes per poder-les tornar a fer servir. Assegut en una cadira, ajudant-los amb les xarxes, hi ha el Benido Descamps Mallol (Cadaqués, 1936), un pescador jubilat, savi, educat, amb una memòria enlluernadora, que va explicant al Samu tots els records que té de l’època que ell sortia a la mar. “N’he passat de tots colors en aquests entorns del cap de Creus quan pescava”, diu el Benido. A mesura que tenen les xarxes netes, les deixen en uns cabassos negres. Les tindran preparades per a la tarda, quan les aniran a tirar al mar, i l’endemà les recolliran.

Queden pocs porters i porteres? És clarament una feina a la baixa, sense relleu generacional i amb poca demanda. Però l’ofici continua viu. A les grans ciutats, moltes finques continuen necessitant manteniment i vigilància. I una nova necessitat que han generat els nostres temps digitals: la recepció de la quantitat ingent de la paqueteria que comprem on-line dia sí i dia també. El porter, abans sempre amb la típica bata de treball blava –encara se’n veuen alguns– i la portera, havent de suportar encara l’estigma injust de xerraire i tafanera. Un ofici a l’ombra, injectat d’estigmes i classisme, una professió exigent que també pot ser una feina bonica i enriquidora. Dues porteres i dos porters de Barcelona ens expliquen la seva vida.

A Josep Maria Roura no li agraden els rànquings; ser primer, ser segon, ser últim... El que de veritat li agrada és la feina ben feta i l’estima dels seus clients. No puc resistir, però, la temptació de la pregunta del títol. I encara més després d’haver tastat, una altra vegada, les seves estimadíssimes coques salades. La de recapte –escalivada amb anxoves- la de tomàquet, la d’albergínia, la d’espinacs amb pinyons, la de ceba... Una bona varietat del que és una de les joies de casa seva.

Bartomeu Rocabert és un dels pocs rellotgers industrials i monumentals que queden a casa nostra. Domina l'art i la tècnica per crear i mantenir rellotges de grans dimensions, típicament instal·lats en edificis emblemàtics i llocs històrics. Ens rep a l'interior de l'ajuntament de Barcelona, on cada dimecres al matí, des de fa trenta anys, s'encarrega de donar corda i ajustar els rellotges de la Casa Gran.

En aquest país ja no pots viure dignament sent periodista. Sembla una mica cru, això que dic, però molts saben que és veritat. Per exemple: no ens vam assabentar de la detenció de Bin Laden per la CNN, ni per la Fox, ni l’ABC nord-americana ni l’Abc espanyol... sinó perquè el veí del terrorista va piular que hi havia helicòpters nord-americans al barri. Sí, amics, el nou periodisme és això.

"En aquest poble estàvem massa ben acostumats", diu una senyora que no té temps ni de dir el seu nom perquè ha d'anar corrents a fer el dinar. "Ja he perdut massa temps amb el cafè", rondina. Al poble fa olor de fum perquè algun pagès crema rostolls. "No t'adones del que tenies fins que ho has perdut", lamenta la Pili. L'olor que els veïns de Pratdip (Baix Camp) ja no sentiran més pels carrers del seu poble és la del pa, un perfum que els havia acompanyat des del 1846. Després de cinc generacions, la família Escrivà de Pratdip ha tirat la tovallola i des de l'1 de gener que ja no obren les velles portes de fusta de l'antic obrador, ubicat a la plaça del Forn del poble.

Cap d'ells havia pensat que aquesta seria la seva primera opció quan, fins i tot abans d'arribar a la majoria d'edat, els van demanar que escollissin "què volien ser de grans". Els set testimonis amb què ha contactat l'ARA van acabar, tard o d'hora, estudiant oficis tècnics o industrials que –per la manca de treballadors disponibles– van molt buscats per les empreses. Són professions amb futur i sectors que tant els centres de Formació Professional (FP) com els mateixos gremis intenten fer més atractius per als joves que ara mateix naveguen entre l'oferta de cursos a la recerca d'una feina amb bones condicions laborals i oportunitats a llarg termini.

Tècnic de so, 1.200 euros al mes i un 18,1% d'inserció laboral. Fuster, més de 2.000 euros mensuals i un 80% d'inserció laboral. Tot i l'evident diferència de condicions, a la segona opció (fusteria) queden places vacants ens els centres de formació professional (FP) que ofereixen estudis per dedicar-s'hi, mentre que a la primera (DJs) cada curs hi ha un excés de demanda per part dels estudiants. Aquesta dicotomia que podria semblar anecdòtica es repeteix cada cop en més centres i en més sectors laborals que inclouen oficis que es consideren tradicionals.

Comença la prova i els concursants, 31 parelles vingudes de tot l’Estat, tenen quatre hores per entendre el plànol, imaginar-se com fer la construcció i posar mans a l’obra. Literalment. Som al 56è Concurs Nacional de Paletes organitzat per la Peña El Palustre, una associació malaguenya dedicada a promoure les tradicions i els oficis. La prova té tant prestigi que se la coneix com la Champions dels Paletes, i aquest any hi ha molta expectació per saber qui quedarà segon. Perquè el nom dels guanyadors ja el sabem abans de començar: seran Aleix Plana i Vasile Safta, dos paletes de Vila-seca. Si aquest campionat és la Champions, l'Aleix ja fa temps que n'és el Messi. S'hi ha presentat cinc cops i ja n'ha guanyat quatre.

El veig treballar i m’admiro, i el sento parlar amb polidesa de la feina i m’admiro més, com quan veus un documental dels Beatles i t’expliquen com van construir Let it be. És molt prim, perquè es passa el dia traginant pedres. Les agafa, les sospesa, les coneix. “Aquesta és maca”, diu. O “aquesta té dues cares molt bones”. Les que són grossíssimes les mou amb un bastó de ferro que fa de palanca. Diu que està cansat, i s’entén molt bé, perquè la feina que fa és duríssima. Sobretot, la seva saviesa prové del bon gust que li ve de dins, de l’estómac. Li agraden les masies perquè li agraden les pedres, les treballa, i hi ha alguna cosa a dins d’ell que li fa cuidar, com qui no vol la cosa, el patrimoni. Els paletes que només han reformat pisos no coneixen aquest ofici que ve de tan antic: el dels que fan pedra seca. Al poble, tothom parla d’un mur, un mur que ha fet ell, i que és una meravella.

En els últims anys, les dones han passat de només arreglar les xarxes a ser armadores, patrones majors, marineres pescadores i secretàries de les confraries (entitats on s’agrupen les persones que es dediquen a la pesca). Tanmateix, el nombre de pescadores professionals actives a Catalunya només ha variat entre sis i deu en els últims anys.

Precisió, passió per la feina, paciència, dedicació, un bon pols, talent i creativitat són algunes de les aptituds que defineixen les persones que es dediquen a l’enquadernació. Una feina artesana que, malgrat els processos d’industrialització i mecanització propis del món del llibre, encara avui manté les tècniques clàssiques de l’ofici, en què les mans són protagonistes. Per descobrir els secrets d’aquest món fascinant visitem el taller de Josep Cambras al carrer Muntaner de Barcelona. Paper, coles, guàflex, teles, pells o ferros per daurar decoren les prestatgeries d’un petit local on es respira història per totes bandes. Un petit oasi per a una activitat artesanal que, com tantes d’altres, va perdent presència.

La segona edició de la Setmana de la Pedra Seca ha superat finalment el centenar d’activitats inscrites. Exposicions, cursos i tallers de restauració, xerrades, activitats de voluntariat, sortides de descoberta, concursos a Instagram... Activitats per a totes les edats i per a tots els públics, organitzades per entitats, col·lectius i voluntaris d’arreu dels Països Catalans, per tal de difondre i posar en valor la pedra seca com a patrimoni, com a ofici i com a tècnica constructiva.

La Setmana de la Pedra Seca celebrarà del 19 al 28 de novembre la segona edició amb un programa d’activitats a tots els Països Catalans que ara ja arriba a la cinquantena de propostes, i hi ha temps fins al 12 de novembre per inscriure-n’hi més. Està impulsada per COL·LABORAxPAISATGE amb el suport de nombroses entitats del país.